Mite i consol de la ruptura

La idea d’una ruptura amb la legalitat constitucional s’ha convertit a Catalunya en una bolla d’autenticitat. La sosté la CUP, naturalment, però la comparteixen altres components del front independentista i fins i tot de la nova esquerra. Conté una desqualificació de l’statu quo, despectivament identificat com el règim del 78, i la promesa d’un moment estel·lar, un assalt al cel.

Sempre hi ha una teoria a mà per sostenir-ne la necessitat: des de la centralitat espanyola mai se cedirà gens si no es forcen les coses fins al límit, de la legalitat constitucional no sorgirà mai un reconeixement de la personalitat diferenciada de Catalunya, s’ha provat tot dins d’un sistema que s’ha revelat irreformable i corrupte de manera que ara només queda fer-ho a fora. I no només hi ha teories a mà, també unes pràctiques que les estimulen, concretament les del Govern del PP, que utilitza la legalitat constitucional i les seves institucions com a porra.

El rupturisme és la garantia d’autenticitat pel processisme, com el quietisme ho és de la defensa de l’statu quo. És sospitós un procés independentista que no contingui una previsió de ruptura a termini, perquè fàcilment es desviarà cap a una negociació en comptes d’un canvi de règim. Com és sospitós de complicitat amb l’independentisme un defensor de l’actual legalitat amb vel·leïtats sobre el dret a decidir o les terceres vies.

En un altre temps les felicitacions eren per al consens. Ara el seu lloc l’ocupa el dissens i si pot ser amb els vidres de la legalitat fets miques. Del consens surten les complicitats i els pactes de silenci d’una democràcia falsa. Del dissens en sortirà la democràcia autèntica.

El rupturisme té un punt de nostàlgia. Permet la pervivència de la identitat revolucionària en els actuals temps pacifistes i postrevolucionaris. És el pal·liatiu de les insurreccions armades d’antany. Són habituals i lògiques les simpaties o almenys les actituds indulgents del rupturisme amb els qui han renunciat per motius tàctics a la violència política.

La ruptura també substitueix el mite de la revolució. Serveix per imaginar un tall ràpid i net amb el passat, encara que només sigui, i ja és molt, amb la legalitat constitucional. Tot el que succeeixi després és un full en blanc que només tenen dret a gargotejar els qui han protagonitzat l’assalt. A Catalunya és la independència, una paraula neta i enlluernadora.

En aquesta idea també hi ha un propòsit revisionista. Trencar amb la legalitat constitucional espanyola és una correcció de la transició tal com es va fer. Si no va haver-hi ruptura llavors, sinó el tripijoc de la ruptura pactada entre els reformistes del règim i l’oposició democràtica, fem ara en diferit aquell acte definitiu que s’identifica amb el derrocament del règim i fins i tot del dictador.

El rupturisme es passa de la ratlla fins a la caricatura com si també es carregués de raons. D’aquí la resurrecció de Franco i del franquisme, l’ombra del qual impregna la història democràtica sencera en la visió rupturista d’avui. La transició, la Monarquia, la Constitució, l’estat de les autonomies, tot és franquisme. El PP ho és per antonomàsia, però també el PSOE i, caram, el pujolisme, per corrupte i per còmplice, encara que el seu inventor anés a parar a la presó franquista.

No cal estendre’s sobre la dificultat i improbabilitat de la ruptura. De moment no arriba, per més que se la invoqui, cosa que obliga a corregir els fulls de ruta per ajornar-la una vegada i una altra. O a posar cura a la imaginació, com fa el processisme amb el seu rupturisme homeopàtic. En comptes de la gran nit de la independència, miniruptures a la disposició de tothom, des dels ajuntaments fins al Parlament, en forma de declaracions, resolucions, lleis de desconnexió, desobediència a les ordres i citacions dels jutges, i fins i tot vulneració del calendari laboral de les administracions com va succeir el passat 12 d’Octubre.

Sobre el paper, hauran de conduir per acumulació a un salt qualitatiu. Els seus estrategs compten amb la inestimable ajuda del Govern del PP, que acudeix puntualment amb personal i arsenal jurídic a neutralitzar-les. Si uns branden la independència com a objectiu final, els altres esgrimeixen la suspensió de l’autonomia com a amenaça callada.

Una i una altra estratègia minimalista i gradualista serveixen de pal·liatiu i consol per a tothom, però tenen els seus riscos i límits. Arriba un moment en què s’esgoten. Pot sorgir a més l’accident de recorregut. Sobretot si no intervenen altres estratègies més eficaces i polítiques que trenquin la dinàmica viciada d’aquests dos vectors oposats que es retroalimenten.