Calatrava, de l’olimp al repudi

No deixa de ser paradoxal que l'arquitecte espanyol més popular i internacional hagi acabat convertit en el símbol de la bombolla arquitectònica. En menys de tres dècades, Santiago Calatrava (Benimámet, València, 1951) ha passat de ser el prometedor nou Gaudí a encarnar, en l'imaginari popular, la irresponsabilitat professional i l'ètica qüestionable: algú que endarrereix els seus lliuraments, els pressupostos dels quals es multipliquen sistemàticament —fins i tot per cinc— i que comet una vegada i una altra el mateix error en la construcció de ponts que rellisquen o de mecanismes mòbils que, després d'un desemborsament milionari, acaben immobilitzats.

Els anuncis dels seus projectes amb bombo i platerets, la successió de problemes durant la seva construcció i fins i tot els judicis s'han vist en la premsa al llarg dels anys. Però no es coneixia tant la rebotiga: per què Calatrava va passar de ser el més desitjat a convertir-se en el més criticat? Tractar d'esbrinar-ho li ha costat al periodista Llàtzer Moix cinc anys d'investigació. El resultat és Queríamos un Calatrava (Anagrama), un llibre en què el periodista dibuixa un ser deïficat, un tipus tan dotat per al dibuix com gasiu i carregat de prejudicis convençut que li correspon un lloc a la història. L'estudi de l'arquitecte no ha volgut pronunciar-se sobre el contingut del llibre.

“Què et semblaria si et proposés a tu que vinguessis a escombrar el meu estudi?”, li va etzibar Calatrava al director i fundador de l'Escola Superior d'Arquitectura de la Universitat de Catalunya, Alberto Estévez, quan aquest li va proposar impartir classes allà. “Perquè et quedi clar, tu m'estàs parlant des de la teva illa, que està al cul d'Europa, i jo et parlo des de Zuric, que està al seu cor. La teva illa no em mereix”, li va dir a l'enginyer Enrique Amigó, del Cabildo de Tenerife, quan tractava de reconduir els múltiples problemes de l'Auditori, un projecte que gairebé va quadruplicar el seu pressupost i amb el qual Calatrava va guanyar 12 milions d'euros, dels 200 que va costar.

El llibre recull declaracions i opinions d'antics empleats, col·laboradors i clients de diverses ciutats del món recopilades per Moix: d'Atenes a Nova York passant per Venècia, Bilbao, Barcelona o València. El volum compon una vergonyosa instantània d'una classe política abduïda que va permetre al projectista començar obres sense llicència ni límit pressupostari. Rigorosament documentada, no eximeix d'humor ni de dades tècniques el que falta en aquesta “taxonomia Calatrava” són declaracions de l'arquitecte. “Els seus representants em van dir que no estava interessat a participar en obres que poguessin contenir algun element crític”, assegura Moix.

El 2012, el diputat d'EUPV Ignacio Blanco va crear la web www.calatravatelaclava.com per revelar detalls onerosos de les seves relacions amb la Generalitat Valenciana. El primer dia va rebre 80.000 visites. El seu ressò va arribar a la premsa estrangera. Calatrava va presentar una demanda contra EUPV i va aconseguir tancar-la i una indemnització de 30.000 euros. Els seus promotors van reallotjar la informació en una altra web: www.calatravanonoscalla.com i van sol·licitar ajuda per pagar la indemnització. Aquest any el Tribunal Suprem li va denegar a Calatrava el tancament d'aquesta segona web.

Davant del rosari de controvèrsies hi ha dues excepcions. L'ampliació del Museu d'Art de Milwaukee: un projecte que funciona, que manté el moviment planejat de les seves cobertes i que amb prou feines ha patit contratemps més enllà de multiplicar per quatre el cost previst. L'encàrrec del pont venecià pel filòsof Massimo Cacciari, llavors alcalde de la Sereníssima, també constitueix una raresa. “Sorprenia que una persona de la seva intel·ligència cregués que un pont de Calatrava podria modificar significativament la imatge de Venècia”, opina l'autor davant una ciutat que va descartar un hospital de Le Corbusier, un edifici de Frank Lloyd Wright o un aeroport de Frank Gehry.

Que un conegui els escàndols associats a Calatrava no és obstacle perquè torni a tremolar davant el retrat coral que descriu el llibre. És cert que emmalalteix d'un excés de testimonis vagament identificats (“fonts del seu estudi”, “un enginyer”). Amb tot, el fresc que acaben per dibuixar els fets torna a sorprendre a qui creu haver-ho llegit tot sobre l'autor de l'Intercanviador de transports del World Trade Center de Nova York. Va ser Miguel Blesa, llavors president de Caja Madrid, qui li va encarregar a Calatrava la columna per a la Plaça de Castella. “L'absència de Calatrava a Madrid era una ferida que ens dolia”, va declarar el llavors alcalde Alberto Ruiz Gallardón, que, escriu Moix, “en comprometre's a mantenir-la o ignorava irresponsablement la suma del manteniment o, encara més irresponsablement, va acceptar un enorme cost per a l'Ajuntament sense conèixer-lo". La de Madrid és una obra tan anecdòtica com reveladora. Va utilitzar el 65% del seu pressupost en bronze que, fet i fet, va ser folrat amb pa d'or. El moviment original ha acabat per desaparèixer i el propi Calatrava no va assistir, el 2009, a la inauguració presidida pel llavors rei Joan Carles. I tot, malgrat que als jardins de la Sarsuela, no lluny d'una peça d'Eduardo Chillida, hi ha instal·lada una de les escultures del valencià.