“Franco ha estat al carrer de forma impune”

L'historiador Manel Risques, comissari de l'exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà que es pot veure des d'ahir dimarts al Born Centre de Cultura i Memòria (BCCM), és un expert en el tema de la Transició i del règim franquista. Sobre aquest tema versen tres exposicions que ell va comissariar —algunes conjuntament amb Ricard Vinyes, actual comissionat de Memòria de l'Ajuntament de Barcelona— el 1999 al Muhba, el 2003 al Museu d'Història de Catalunya i el 2007 al CCCB. En cap d'elles va poder utilitzar la figura eqüestre de Franco o La Victòria, les dues estàtues que tanta polèmica han provocat en col·locar-se a la plaça que hi ha al davant del Born, perquè totes dues seguien als seus pedestals: Franco, al Museu Militar de Montjuïc, i La Victòria, als peus de l'obelisc a la Diagonal. “És clar que m'hauria agradat, però és que seguien al seu lloc original, sense que ningú digués res. Durant anys hi hem conviscut a l'espai públic. Franco ha estat al carrer molt de temps de forma impune. I això és, precisament, el que aborda i explica la mostra”.

Ho explica al recinte del Born, després de contemplar com cada dos per tres l'aspecte de la figura eqüestre del dictador es va alterant: de vegades amb una pluja d'ous, d'altres amb pintura o amb la col·locació d'objectes tan singulars com una nina inflable.

El Born va tenir ahir una afluència de públic fora de l'habitual. Risques diu que esperava que la mostra despertés expectació, però no tanta. I argumenta que això ha estat així “perquè s'ha instrumentalitzat políticament pels mateixos que, per cert, no van moure ni un dit per treure aquestes mateixes estàtues del carrer durant anys”. Altres veus semblants —de l'arc independentista— també recriminen als organitzadors, començant per la mateixa alcaldessa Ada Colau i acabant per Risques, que hagin col·locat aquesta simbologia precisament al Born, que durant els seus dos primers anys de vida ha girat exclusivament entorn de la batalla del 1714 i les seves conseqüències. “La idea no va contra el Born ni res semblant. Si s'hagués fet aquesta exposició al Muhba o al Museu d'Història de Catalunya, les figures haurien estat al carrer igualment. No en tinc cap dubte”.

El que sí que comparteix Risques és el sentiment de rebuig que inspiren les figures del carrer, especialment la de Franco: “A mi també em fa angúnia i per això entenc la indignació dels qui han patit la dictadura en veure-les, però no serveix de res quedar-se només amb la indignació i aquesta exposició pretén anar més enllà i convidar a pensar”. Aquesta reflexió és el que planteja el material de la sala, que gira entorn de les dues estàtues del carrer juntament amb La República i els seus autors, Frederic Marès i Josep Viladomat.

I l'espai públic és la columna vertebral perquè totes tres, malgrat representar idees tan dispars com La República i La Victòria, a més de Franco, van arribar a conviure amb tota normalitat als carrers de Barcelona des del 1990. Aquest any, La República, l'escultura de Viladomat que havia estat retirada de l'obelisc de la Diagonal per ser reemplaçada per La Victòria el 1939, va sortir del magatzem per anar a una plaça de Nou Barris. “A uns quilòmetres Franco seguia al castell de Montjuïc i La Victòria a la Diagonal. Tota una metàfora del que ha passat durant anys, en què els polítics, amb majories absolutes com les de Felipe González al Govern espanyol o Jordi Pujol a Catalunya evitaven abordar els temes de la memòria”.

L'exposició apunta alguns d'aquests silencis i, per contra, els primers anys de la Transició, en els quals sí que hi va haver una impugnació de la simbologia franquista, com les accions de protesta en les quals es va cobrir amb senyeres i es van tapar els ulls a La Victòria. Després s'hi va quedar tan tranquil·la, fins al 2011.