Dolores Redondo: “Llegia i escrivia per fugir del dol”

Diu que guanyar el 65è premi Planeta (i els seus 601.000 euros) amb Todo esto te daré és “el matí de Nadal d’un escriptor, oripell, màgia i festa”, dibuixa Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969). Però ella ja fa gairebé tres anys que és en un núvol, el de la famosa Trilogia de Baztan: gairebé un milió d’exemplars venuts només a Espanya i Amèrica Llatina, 34 idiomes i el 3 de març, estrena de l’adaptació d’El guardià invisible, la primera part, convocatòria que a Facebook està provocant que grups de lectores es confabulin i ja contractin cangurs per poder anar aquest dia al cinema.

Però per Redondo el premi és també part de la seva infància: “Ho mirava a la tele i em deia que jo voldria ser aquí; el Planeta per a mi és la imatge de Terenci Moix recollint-lo, o la de Vázquez Montalbán o Vallejo-Nágera…Gairebé sempre senyors, sí…”. Era una nena marcada per la tragèdia familiar, ella amb quatre anys, d’haver vist morir una germana. “Llegia i escrivia per fugir del dol: llegint no molestava, no feia soroll i m’escapava de la tristesa de casa”. Per aquest motiu utilitzava el nom d’un dels seus herois infantils, el Jim Hawkins de L’illa del tresor (“jo també em veia embarcant mar enllà per escapar-me”) per presentar una novel·la negra en la qual el Manuel, escriptor famós, sospita de la doble vida que portava el seu company sentimental arran d’un accident molt sospitós en el qual mor. Un argument massa simple perquè Redondo li donés voltes des de feia sis anys. “És que intento reflectir-hi com es pot viure un amor encara en contra de tots els desitjos familiars”, deixa anar. També hi ha transsumpte autobiogràfic. “Els meus pares van tenir una mica de Romeu i Julieta: ell era gallec i per feina se’n va anar al País Basc i aquí va conèixer la meva mare; a casa seva estaven en contra d'aquest matrimoni perquè temien el que va passar: que no tornés; ningú de la seva família va anar a les noces i jo, durant anys, no vaig saber res dels meus avis paterns”.

A la vida, solem tornar on un, de veritat, no vol tornar”

A més d’aquesta deu subterrània, per la novel·la corren també les aigües tèrboles de la cobdícia humana, la recerca d’una veritat i la lluita contra una injustícia, tot emmarcat en la família del finat, noblesa d’antiga soca de la Galícia profunda. “Tota cobdícia material en comporta una de moral, vital, que avui veiem molt amb aquest desig absurd d’acumular experiències que en veritat no ens aporten res; una cobdícia del fingiment, també, que en el cas del mort va acompanyada de la càrrega inexorable per pertànyer a aquesta família”. Una família que és leitmotiv en tota l’obra de Redondo i que explicaria la seva passió per El padrí de Mario Puzo: “Michael representa aquest il·lús afany de viure a part del que són, d’esquena a ells, de pretendre que ets fora, però serà el més capacitat per a tot el contrari”. I també la remet a dos dels seus autors fetitxe: Sábato i Benet. “M’agrada la foscor que destil·len les seves obres; a Todo esto te daré hi ha similituds amb el significat ocult de Volverás a Región: la condemna implícita de tornar on no vols tornar; a la vida solem fer-ho”.

Redondo, amant de la mitologia basconavarresa que marca la seva trilogia, admet que dissabte no es va recordar de la dona que li va llegir, quan tenia vint anys, el seu futur (i, sembla, que la va encertar en tot). “No, la profecia la vaig complir jo, esclar; però és evident que hi ha gent dotada de sensibilitats especials per captar també les dels altres i com això pot marcar la seva vida”. Ella, com a narradora, les té.