El retorn de l’autarca

Ha tornat per quedar-se. És l’autarca, aquell que és autosuficient, que s’autogoverna i es basta a si mateix. Tot cal fer-ho a casa, des de casa, pels de casa i amb els de casa, avui l’autarca és un demòcrata radical. Detesta els poderosos, però s’inclina a desfer-se del que és important en desfer-se del que el molesta, ja que moltes organitzacions estimables aconsegueixen un poder immens gràcies a una innovació revolucionària que l’autarca rebutja al seu risc. Pensin en la combinació de l’Smartphone amb la pantalla tàctil, una idea fecunda que encara no ha complert deu anys i que interconnecta gairebé tota la humanitat en una era, predica en va l’autarca, de desconnexions.

Encara que s’assemblen molt i entre ells mateixos es confonen, els autarques no són anarquistes, perquè anarquia és absència de govern i autarquia és fe cega en l’autogovern. Però la barreja inconscient es dóna: a Catalunya, l’esquerra radical és anarquista a Barcelona i autàrquica als pobles. Són sensibilitats diferents, totes elles apreciables, però s’entén bé que ells no ho facin entre si.

L’autarca és ubic (transversal escriuen ara): és a totes les formacions polítiques, a la dreta –no vol refugiats– i a l’esquerra –no vol turistes–, encara que de nou es confon. En aquest país afirmem que volem els refugiats només perquè gairebé no n’hi ha cap. Segons Eurostat, des del gener fins al juliol d’aquest any, Alemanya va acollir 444.835 refugiats; França, 40.120; Suècia, 17.625 i Espanya, 7.955. Així, els alemanys han rebut un refugiat per cada 180 habitants i una mica més i nosaltres un per cada 5.800. Això té una causa: com que els perseguits són pobres però gens ximples, prefereixen anar a països rics amb institucions fortes i una taxa d’atur molt reduïda. I té una conseqüència: si n’entressin molts de cop, aviat es generaria una reacció de rebot en els antics votants de dretes i d’esquerres i l’autarquia guanyaria posicions. S’imposarien els partidaris de les societats tancades, perdríem els partidaris de les obertes, perquè sabem de sobres com ho tenim de malament en absència de creixement econòmic sostingut.

La reacció de rebot al turisme és simètrica: la banalitat del viatger de tres dies és intrínsecament vulgar, la dislocació social que provoca als barris pintorescs és real, fins i tot el soroll de les rodes de les maletes sobre les voreres és molest per gairebé tothom. Però la preferència de l’esquerra autàrquica per prohibir en lloc de gravar (apujant els impostos, per exemple, l’IBI dels immobles cèntrics) és inquietant: el meu ajuntament envia cartes als veïns de Barcelona instant-los a denunciar els seus (“us volem demanar la vostra complicitat … us sol·licitem que ens faciliteu informació si creieu que a la vostra finca hi ha un habitatge d’ús turístic il·legal", carta de l’Àrea d’Ecologia Urbana, 1 de setembre del 2016), tornen els fantasmes d’odis passats, realimenten una societat de delators, confonent el ciutadà amb l’inspector, el veí amb el policia i obrint el pas al fet que els ressentiments privats s’imposin sobre els interessos públics (o al fet que el silenci es compri).

I l’autarca és centrípet, és quietista, gairebé implosiu. Viu tancat en un món estàtic, aliè a tot canvi disruptiu: en les innovacions hi veu un perill quan no un atac al seu ésser. Prohibeix, però no promou, s’oposa però no proposa (John Carlin scripsit), paralitza perquè, presa de la seva paüra, prefereix parar-ho tot fins a haver après a proporcionar allò que aviat (però quan?) podrà presentar-nos. El seu últim objectiu és reinventar les fronteres comercials. Els autarques d’esquerres i de dretes s’oposen als avantatges de l’especialització i de l’intercanvi acomodant-se en les pèrdues innegables que generen. En cap altra qüestió és més conspícua la ubiqüitat de l’autarca, el missatge del qual és eficaç de pura certesa: de fora vingueren i de casa ens tragueren. El seu èxit genera una cascada, doncs, a més forans, més fàcil és convèncer els minvants veïns que no hem estat encara desplaçats que els forasters ens expulsen de la ciutat. Però ara ja no es tracta de turistes, sinó de professionals de mil oficis que, atrets per una de les cent millors ciutats del món, anhelen instal·lar-s’hi. Un dels reptes dels gestors de les ciutats obertes és afrontar el repte de l’especialització protegint els de casa sense alçar de nou les muralles de Barcelona.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil de la UPF.