“Bastards democràtics”

A dos quarts de deu del matí hem quedat uns quants periodistes per esmorzar. Un arriba a l'hora, un altre gairebé a l'hora i la resta gairebé gairebé a l'hora. A fora ens guanyen en puntualitat. La seva cita és a les deu, i quinze minuts abans ja hi ha diverses persones de Democracia Nacional, de la Falange i del Movimiento Católico Español esperant a l'avinguda Paral·lel, a l'altura del metro de Poble Sec. Els antidisturbis els observen a escassos metres, amb les furgonetes als marges del carrer. El cel està gris. És el dia de la Hispanitat.

La marxa arrenca. Són unes setanta persones encapsulades pels Mossos d'Esquadra en una avinguda buida de tres carrils per sentit. Els càntics trenquen el silenci d'un dimecres festiu en una ciutat que es treu la mandra de sobre: “Espanya 1 i no 51!”, “Separatistes, terroristes!”. Un home eixut amb ulleres Ray-ban crida tant com pot amb el micròfon a la mà: “Espanya cristiana i no musulmana!”, “No són refugiats, són invasors!”.

Un senyor vestit amb una túnica de color crema els mira desfilar des de l'altra vorera. Agafa de la mà el seu fill petit, que també els mira. Igual que els miren dos joves amb el els cabells negres trenats, asseguts a la parada del bus. “Pa per als nostres!”, els càntics ressonen. Un espontani surt a un balcó onejant apassionadament una bandera amb crits d’“arriba Espanya!”. Els manifestants salten, el coregen i l’aplaudeixen. Des d'un altre balcó, arriba el ressò ofegat d’uns crits en contra.

Ja gairebé a la plaça Espanya, apareix un home fort amb una samarreta blanca de Democracia Nacional que agafa el comandament: “Moveu les banderes! Vinga! Tots alhora!”. La marxa obeeix i enarbora les d'Espanya, les de la Falange, les de Democracia Nacional; banderes preconstitucionals, àguiles, el jou i el feix de fletxes, creus cèltiques… “Canteu! Però no cadascun el que vulgui, tots el mateix! És possible?”, els crida. Ells, una altra vegada, compleixen la seva voluntat mentre pugen la muntanya de Montjuïc.

Amb La conquista del paraíso, de Vangelis, de fons, els manifestants són rebuts a la plaça Sant Jordi, on es reuneixen cada 12 d'octubre. Fan la seva entrada flanquejats per diverses persones amb bengales que tenyeixen de vermell el paisatge i amb més banderes. És la fi de la marxa i el moment d'asseure's a xerrar i a menjar.

Alguns manifestants ja agafen lloc a les cadires de fusta de davant d'una tarima que fa d'escenari. D’altres fan el curiós entre les taules que ofereixen records, com un obridor amb la cara de Franco, clauers de la Falange o llibres de les JONS. Una dona passeja incansablement venent loteria de Nadal: “Segur que no vols l'últim número de la Falange?”. Dos joves rapats al zero, amb jaquetes bombers, intercanvien parers sobre les seves botes negres, mentre s'assenyalen la punta de ferro.

La plaça està plena quan comencen els parlaments. Primer parla José Luis Corral, del Movimiento Católico Español. A ell el segueix Manuel Andrino, cap de la Falange, amb antecedents per haver estafat una dona gran i condemnat per un delicte de desordres i un altre de danys per l'assalt a la Centre Cultural Blanquerna, a Madrid, quan diverses persones celebraven la Diada el 2013.

Rebut amb aplaudiments, Andrino fa una crida a donar “un cop de puny a la taula o a la cara” contra l’“escòria separatista”. Parla de “la rata anomenada Artur Mas”. “Tenim l'obligació d'actuar, i impedir-ho a qualsevol preu, siguin quines siguin les conseqüències que se’n derivin”, diu animant, sobre el procés independentista.

Corejat, es refereix als “bastards democràtics” que consideren que la negació de l'holocaust és apologia del genocidi. “Aquest anomenat holocaust jueu”, segueix, i defineix com “gossos de presa” els que van ordenar el tancament de la Llibreria Europa al juliol, del neonazi Pedro Varela, que va ser detingut per difondre llibres que promouen l'odi i la discriminació, i amb dues condemnes prèvies per difusió d'idees genocides. “Tant Pedro Varela com jo mateix fa dècades que lluitem contra el pensament únic”, diu donant-li suport. “Ens volen fer combregar amb rodes de molí. L'única roda és la que lligarem al coll del separatisme català perquè s'enfonsi, allà on amb tant d’encert assenyala l'estàtua de Colom, al fons del mar”, afegeix, entre aplaudiments.

Andrino demana “posar fi a l'estat de les autonomies”, “recuperar les competències transferides”, “dissoldre els cossos policials autonòmics, una veritable policia política al servei dels interessos antiespanyols”. I avisa: “Si pensen que amb els seus nois de la porra i el seu fiscal d'odi ens faran tenir por, s'equivoquen del tot”.

Després titlla d’“inculta i ignorant” Ada Colau, “una alcaldessa una mica retardadeta, com la de Madrid”, per oferir la ciutat per acollir refugiats, a qui anomena “veritables terroristes”. “No volem cap refugiat més. Cal fer-los fora a la punyetera frontera, retornar-los als països d'origen de grat o per força”.

“No m'importa en absolut que em diguin feixista, és més, em fa moltíssima il·lusió”, afirma Andrino ovacionat. I tanca la seva intervenció parafrasejant José Antonio Primo de Rivera: “El millor destí de les urnes és trencar-les i llençar-les a la paperera”.

Entre fervorosos aplaudiments, agafa el micro Manuel Canduela, president de Democracia Nacional, condemnat el 1993 per formar part del grup nazi ja dissolt Acción Radical. Al cap de poc els periodistes decidim marxar, animats per les amenaces, els crits de fills de puta, xivatos, o frases com “si fossis Jordi Borràs estaries mort” o “fotografia'm la cara, envia-la al teu germà i t'arrenco el cap” que dediquen al germà del fotoperiodista que té diversos litigis amb ells i a un altre informador.

De camí al diari, i amb l'esmorzar ja als peus, em vénen al cap uns quants dubtes: hauríem de cobrir aquest tipus de manifestacions amb una participació tan poc significativa?, o, al contrari?, hauríem d’explicar-ne fins a l'últim detall?, i les autoritats?, poden plantejar-se no permetre-les?