Reina d’Àfrica

Amb aquest títol, Reina d’Àfrica, vaig publicar una columneta, fa alguns anys, en aquell temps feliç que al País Valencià teníem també un Quadern com aquest. I ara l’he tornada a veure, la Reina d’Àfrica, o més exactament una altra reina, tan plena de majestat com la primera. El cas és que a la ciutat on visc tot un barri sencer, molt prop de casa, ha esdevingut a poc a poc una mostra perfecta del canvi dels temps: allà on hi havia una barreja estable de població autòctona i d’andalusos, murcians o manxecs ja de llarga residència, hi ha ara abundants romanesos, a més de magribins, ucraïnesos, colombians en proporció variable, i un nombre creixent d’africans que em solem dir subsaharians.

Els africans tenen locutoris i petits establiments on reparen i venen electrodomèstics usats, els romanesos tenen botigues i carnisseries per als seus connacionals, i uns i altres, i alguns més, tenen capelles o esglésies amb gran varietat de creences i cultes. Hi havia una església ortodoxa, amb clientela escassa (tan escassa que hagué de tancar), ja que els meus veïns romanesos, no sé per què, són majoritàriament adventistes. Hi ha capella evangèlica, hi ha església Pentecostal, d’altres de varietat que desconec, i hi ha l’església per als africans, Església Redimida de Déu, o alguna cosa semblant, a més d’una altra que fa referència als Ministres de la Vinya del Senyor, si ho he interpretat correctament.

Els africans, per anar als serveis religiosos, es vesteixen impecablement, com si acudiren a un casament o a una festa de luxe: homes amb camisa i corbata, vestit complet i sabates lluents, xiquets endiumenjats, i dones amb robes llampants i capell. Així va ser com un diumenge de matí, fent la passejada habitual en benefici del sistema cardiovascular, em vaig trobar de cara la gran senyora resplendent. Alta, esvelta, de cara perfecta i bellíssima, lleument maquillada, pell de color de xocolata amb llet, ulls amb mirada orgullosa i serena. Duia un vestit a la moda de Nigèria o de Ghana, tot de roba daurada brillant ben arrapada al cos formant plecs elegants i subtils, amb els muscles inflats. I sobre el cap un d’aquells grans mocadors o turbants, de plecs i volums impossibles, de la mateixa roba daurada sobre la qual llampeguejava el sol.

Caminant pausadament, amb una ondulació lleugera de tot el cos, emetia una onada potent de bellesa, de majestat, que podia anul·lar i enfosquir mig món al seu voltant: una esplendor reial capaç d’encegar l’homenet insignificant, que ella ni va veure quan passava. Déu siga lloat, vaig pensar, que permet que aquesta criatura seua visca entre nosaltres. I com que el creador o conservador del món no sempre és just en el repartiment, fa pocs dies vaig trobar una altra dama semblant, alta, perfecta, molt bella i molt negra, vestida amb aquella noble elegància inimitable. I al seu costat, els pobres caminants blanquets, vulgars i pàl·lids, no superàvem la condició de súbdits reverents.