Quin referèndum?

Estem davant un debat obert, fruit d’un ampli moviment ciutadà, de dimensions encara incertes, que reclama la “desconnexió” de Catalunya d’Espanya, és a dir, la independència. És un moviment que aglutina Junts pel Sí –una espècie de “gran coalició” a la catalana, en paraules del diputat socialista Manuel Cruz– amb el suport de la CUP que es va apoderar del Govern de Catalunya en les eleccions autonòmiques del 27-S, aparentant un suposat plebiscit per mitjà d’uns pactes tan insòlits com espuris. Paral·lelament l’esquerra catalana, que podríem resumir-la en la coalició d’En Comú Podem, reclama un referèndum com a camí per expressar el que denominen dret a decidir que, amb més precisió, seria l’anomenat dret de lliure determinació dels Pactes de Nova York o Pacte de Drets Civils i Polítics. Segons el parer de Xavier Domènech, aquest referèndum és un instrument “estratègic” per resoldre la construcció d’una Espanya plurinacional enfront del secessionisme “excloent”, una forma constitucional de participació “directa” de la ciutadania en un assumpte de gran transcendència.

No obstant això, aquí comencen els interrogants. Sobre qui hauria de convocar-lo, els requisits formals de tal convocatòria i l’àmbit territorial, sempre dins de l’ordenament democràtic, vigent o reformat. Però, atès el resultat electoral del 26-J, el compliment d’aquesta proposta és cada vegada més problemàtic.

En primer lloc, s’ha d’excloure que pugui convocar-lo el Govern de Catalunya, ja que la Llei 4/2010 de consultes populars per via de referèndum estableix, d’acord amb l’article 122 de l’Estatut, que aquest només pot consultar sobre matèries de l’“àmbit de les competències” de la Generalitat. I afegeix: “L’objecte de les consultes populars no pot anar, en cap cas, en contra de les facultats que la Constitució i l’Estat reconeixen a les institucions de la Generalitat”. Més clar no pot ser.

És evident que el dret a la lliure determinació d’un poble d’Espanya, al marge que no estigui inclòs en la Constitució –que no és una qüestió menor– constitueix una “decisió política d’especial transcendència” que la carta magna admet que pugui consultar-se als ciutadans. Amb dues condicions: és competència del Govern de l’Estat prèvia autorització del Congrés dels Diputats, i només pot tenir caràcter “consultiu”. És cert que l’article 150.2 de la Constitució admet “transferir o delegar” a les comunitats autònomes competències de “titularitat estatal”, però ho fa amb una condició: que les matèries objecte de delegació “per la seva pròpia naturalesa siguin susceptibles de transferència o delegació”. I, amb fonament, dubtem que l’exercici d’aquest dret sigui delegable al Govern català, atesa la seva acreditada falta d’imparcialitat i neutralitat davant aquest procés, ja que la Llei electoral exigeix “no influir, en cap cas, sobre l’orientació del vot dels electors”. Per descomptat, no pensem per res en la “indissoluble unitat de la nació espanyola”. Per contra, només tenim present, a més de raons de vinculació històrica, social i cultural, l’exigència de solidaritat entre tots els pobles d’Espanya que expressa amb tota nitidesa el preàmbul de la Constitució: “Protegir a tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. Perquè la nació, sigui l’espanyola –que és la suma de diverses–, la catalana o qualsevol altra no serà mai la condició sine qua non per al ple gaudi dels drets humans.

El que sí que sembla evident és que la competència estatal per a la convocatòria d’un referèndum pot abastar la totalitat del territori o parts del mateix. Així es desprèn de la Llei del 1980. Entre altres disposicions, disposa que la convocatòria es publicarà “als butlletins oficials de totes les províncies espanyoles o de les comunitats autònomes i de les províncies afectades per la celebració d’aquest” [referèndum]. Igualment, quan regula el règim del sufragi es refereix a l’“àmbit que correspongui a la consulta”, la qual cosa es complementa amb el que es disposa en l’article 17.3 de la Llei que admet la possibilitat que “el referèndum afecti més d’una província” o en l’article 18.3 que admet la celebració del mateix “en l’àmbit d’una comunitat autònoma”. Aquests preceptes permeten concloure que el Govern de l’Estat, amb els requisits exposats, podria convocar un referèndum només a Catalunya.

Aquest és el marc legal vigent i, per tant, l’únic aplicable, tret que fos reformat per una majoria absoluta del Congrés dels Diputats. Per això cal que quan els dirigents polítics apel·lin a la via del referèndum ho facin coneixent les seves actuals limitacions. En qualsevol cas, entre les opcions per abordar la crisi política que viu Catalunya, com una reforma constitucional en sentit federal, el referèndum és una opció legítima –encara que generaria tensions indesitjables– per conèixer de forma directa, precisa i concloent la voluntat dels ciutadans. Però ha d’assumir inexcusablement el marc democràtic, vigent o reformat. El problema segueix pendent i exigirà, abans o després, una solució adoptada democràticament per ambdues parts. I no ha d’ajornar-se gaire.

Carlos Jiménez Villarejo és membre de Federalistes d’Esquerres.