Turisme pel nostre jo

M’aixeco d’hora per anar d’excursió. Són dos quarts de sis d’un dels últims dissabtes d’estiu i vull arribar aviat a l’aparcament de Vallter. Esmorzo i condueixo fins al camí que puja fins al refugi. Que el migdia no m’agafi lluny del cotxe, que aquí les tempestes es formen en deu minuts.

Ja hi ha gent, però les primeres rampes actuen de filtre i a poc a poc em vaig quedant sol. Després de deixar tres excursionistes a la creu del Bastiments, menjo a la part oest del cim i segueixo així fins a arribar als Inferns. Allà, les primeres paraules que creuem amb un altre excursionista són sobre la gent. “Això avui semblarà les Rambles”, remuga. Hi ha lloc, som dos i no veiem ningú més en diversos quilòmetres a la rodona, però com que el veig tan molest, continuo dos-cents metres més per dinar. El pic és seu i només seu i, esclar, no es considera gent.

No em sorprèn, una vegada acceptada la impossibilitat d’escapar de les nostres contradiccions, entrem en la fase següent: redefinir la contradicció fent-la aliena, la gent sempre són els altres. A mi, la veritat, amb les dosis de civisme necessàries, com més gent a la muntanya, millor. De manera ordenada, amb una gestió eficient i tots els etcèteres que hi vulguin afegir, crec que qui té l’ànim de pujar un pic deu tenir una mica d’estima per la natura, pel paisatge i pel lloc que habita.

És clar que l’estima envers tots aquests elements no ha de ser també cap al proïsme. Passa amb una muntanya, amb l’última cala desconeguda de la Costa Brava, amb el recòndit paratge del Priorat o amb Barcelona: el fonamental és el jo, el lloc és el de menys. Adular el jo fins que cregui que la relació que mantindrà amb el paratge sigui única. És igual on i els motius del viatge, l’important és que sigui personal i, per tant, consumible, pròpia. És la queixa del turista que remuga que hi ha massa turistes. La de les persones que tant et pengen a les xarxes socials fotos dels seus viatges com queixes de per què el seu barri s’ha inundat d’AirBnB. A ells mai els han brillat els ulls amb un vol de vint euros a Londres.

El que més s’assembla a aquesta situació és la que descriu la paradoxa dels antropòlegs transformats en entropòlegs. El relat del contacte cultural està ple de laments provocats per la pèrdua de la identitat i de l’hàbitat de les comunitats que es retraten. Moltes vegades, quan l’antropòleg arribava a una comunitat, les circumstàncies havien canviat notablement per l’aculturació i l’abús. Tot el que podia fer era intentar recompondre els trossos de la destrossa o, en el pitjor dels casos, explicar les raons de l’entropia social que observava. Es creava una nova ciència, l’entropologia.

Aquest procés, en turisme, està més que estudiat. Ens agrada un lloc, el difonem per pur ego d’haver estat allà, l’omplim i finalment el seu caràcter acaba confonent-se amb el nou paisatge de turistes que sempre són els altres. És el conegut dilema de San Francisco, ben descrit entre altres per estudiosos del tema com Richard Florida: l’atractiu de la ciutat acaba expulsant aquells que la van fer atractiva. A qualsevol gran urbs li succeeix una cosa semblant i és símptoma d’èxit, ja que encara no hem trobat depredadors per a aquesta nova espècie que és el turista i que muta en forma de turisme laboral.

No es tracta només d’una batalla per o sobre el turisme. És una batalla més per la presència del jo, potser el jo que millor expressa el capitalisme del XXI. La seva globalització a través de l’experiència única, el tipus que et gruny a les deu del matí perquè ha arribat abans que tu al cim de la seva muntanya. El pitjor de tot és que la colonització d’espais va acompanyada de la colonització de les idees. El tipus que gruny pot ser que hagi dormit a Camprodon on hi ha un fotimer d’allotjaments de l’anomenada economia col·laborativa. És possible que hagi fets les primeres passes en el turisme antiglobalitzador o revolucionari. Pot ser fins i tot que pensi que hauria d’anar a fer-se la foto a un camp de refugiats, una selfie allà és el súmmum, l’últim, l’únic.

Després, tornarà a la seva ciutat o comarca i penjarà un cartell que remugui que el turisme mata el seu barri o el seu paisatge. I si no ho fa, ens decebrem tots. Ell també.

Francesc Serés és escriptor.