Viatge a les entranyes de Cristòfor Colom

El monument de Colom sempre ha estat aquí, al final de la Rambla de Barcelona. Almenys des de la seva inauguració l'1 de juny de 1888. És part de la marca de la ciutat, els barcelonins —i de la resta de catalans també— l'han utilitzada, entre d'altres funcions, com a marc per fer-se fotografies de tints sèpies damunt d'un dels vuit lleons que protegeixen el conjunt escultòric. L'art de pujar a sobre dels lleons sembla haver-se internacionalitzat i la tradició ha arribat als turistes. Aquests últims e deixen portar i han accedit a un lloc on molt pocs catalans admeten haver estat, al mirador de Colom, a les entranyes del monument.

L'entrada principal als soterranis del monument és una escala empinada situada just davant del port. L'ambient humit i resclosit dóna la benvinguda a una espècie de passadís de maó vist un pèl claustrofòbic. Allà hi ha una oficina de turisme. “Som una oficina molt peculiar on a part de per al turista general som la primera referència dels creueristes”, assenyala la Noelia, responsable del punt d'informació. “Aquí, a banda de Colom els informem com poden anar a la Sagrada Família o…. al Camp Nou”, somriu.

A l'esquerra de l'entrada, al passadís circular, hi ha l'oficina. Una mica més enllà, una botiga de souvenirs potser única pel seu disseny estretíssim i llarg i alhora seguint la corba de la peanya exterior sobre la qual se subjecta la monumental columna. “La pretensió és vendre souvenirs amb un valor afegit, que no siguin de [basar] xinès”, comenta un dels treballadors. La pretensió sembla correcta però els turistes que ahir passejaven per les entranyes  del monument van optar per fer-se fotografies amb unes reproduccions dels jugadors del FC Barcelona, Leo Messi i Neymar. És com si fent una passejada pels túnels interiors de Colom haguessin topat amb dos jugadors del Barça vestits, a punt de saltar al terreny de joc i fent gala dels seus millors somriures.

El passadís circular segueix i els més instruïts poden recrear-se en uns pòsters on s'explica una mica de la història del monument i diverses curiositats. Per acabar, un tram del passadís s'ha convertit en un espai d'enoturisme. Ampolles de vi, sobretot, català. Un lloc on adquirir o degustar algun vi abans, o després, de pujar al mirador que a ningú deixa indiferent.

Va arribar l'hora. “No hi ha escales”, assegura la guia turística. En la inauguració del monument de 1888 “aquest era el primer ascensor de Barcelona i es van quedar penjats”.

Ahir un grup d'avis de Vilafranca del Penedès visitava per primera vegada el mirador. “Cal entrar de tres en tres a l'ascensor”, informava l'ascensorista. L'elevador és rodó s'hi entra per una porta i se surt per una altra que està a 180 graus de la primera. El treballador amb armilla que fa d'ascensorista és simpàtic i respon les preguntes, no són molt noves, de la parella d'ancians que l'acompanya en aquest viatge. “Són més de 50 metres i sí es para l'ascensor, l'empresa ve i reinicia l'elevador. Si no, hi ha aquesta sortida a terra per si ens han de rescatar els Bombers”, informa. Una anciana sospira amb certa angoixa i la visita només ha fet que començar. El mirador proporciona vistes sobre la ciutat. Els avis van destacant mira: “Montjuïc, la Rambla, la Sagrada Família…”. L'espai és estretíssim i bastant claustrofòbic. Els cristalls fan efecte hivernacle i una calor humida s'apodera de l'ambient. Donar la volta al mirador és tasca complicada, només es pot anar en un sentit ja que dues persones juntes no poden caminar-hi de costat. Més de vuit persones no caben als peus de Colom mentre gaudeixen de les vistes. Cal moure's gairebé com si les persones fossin un tetris humà. Tornar al soterrani és ràpid. La porta de l'ascensor és manual i és complicat sortejar-la i tornar a la cabina. “Aquí a l'estiu es passa malament, fa molta calor”, admet l'ascensorista.

La sortida dels budells del monument es fa mirant al mar. Allí segueixen els muntadors de lleons i les estàtues d'indis agenollats a la base de la peanya del descobridor d'Amèrica. Una mica més enllà, al final de la Rambla, una estàtua humana es guanya la vida imitant al descobridor. "Si lleven l'estàtua segur que després em jubilaran a mi", somriu.