Juan José Omella: “Es reduiran les visites a la Sagrada Familia, és un lloc de culte”

El nomenament de Juan José Omella (1946) com a arquebisbe de Barcelona no es va escapar de la revolada política. Després de nou mesos al capdavant de la jerarquia catalana, aquest terolenc s'enfronta ara al dia a dia diocesà, una gestió que tampoc s'ha vist salvada de polèmiques com les que s'han desencadenat pels seus moviments parroquials i vetos a conferències de teòlegs progressistes. “Escoltar és fonamental, però això no significa sempre fer cas al que diu l'altre”, justifica.

Pregunta. L'alcaldessa Colau rebutja una altra vegada assistir a la missa de la Mercè. Està molest?

Resposta. M'agradaria que qui encapçala la institució que representa tots els barcelonins anés a un acte que és important per a una part dels ciutadans. Però respecto la seva decisió. L'església està oberta per a tots els que hi vulguin entrar.

P. I què opina del l'encreuament de pregons?

R. No m'agrada una societat dividida. El Papa parla molt d'una cultura de la trobada, treballar per unir, respectar, sempre de l'altre pots aprendre molt.

“Els progressistes poden dir el que vulguin però no a la parròquia”

P. En aquests nou mesos què ha après de Catalunya?

R. A poc a poc vaig prenent el pols d'aquesta ciutat tan cosmopolita. És una societat emprenedora, d'una gran cultura. Té unes profundes arrels cristianes si bé com que està tan oberta al pas de cultures s'ha secularitzat molt. I té una gran sensibilitat social, on hi ha un compromís de la societat civil i religiosa amb els pobres. I la meva labor aquí, com deia Sant Pau, és bufar sobre aquestes cendres perquè pugui encendre's la flama d'aquests valors cristians.

P. El seu nomenament va ser interpretat en clau política. Com ho veu ara?

R. La politització en general és molt forta a tot Espanya. No sé qui hi contribueix més, si els periodistes o els polítics. Però jo, que sóc d'un poble petit, veig que la gent tampoc es deixa influenciar molt. Sembla que tot està polititzat, però la realitat és una altra. Quan vas pel carrer, la gent no està tan crispada i treballa pel bé comú.

P. Per què els feligresos de Pubilla Cases no van aconseguir convèncer-lo d'aturar el nomenament de rectors conservadors?

R. Les raons que em donaven no les acabava de veure. Vénen uns sacerdots a treballar a Barcelona, que parlen català… acollim-los. El que em deien és que procedien d'una església molt carca. Però són evangèlics, veritat? Les comunitats cristianes hem de ser acollidores, no excloents. Al final crec que, encara que no els ha agradat, els han acceptat perquè l'acolliment és el que ha de prevaler.

P. Com encaixa aquest missatge amb els vetos a conferències com les dels teòlegs Juan José Tamayo o Krzysztof Charamsa?

“Al carrer la gent no està tan crispada i treballa pel bé comú”

R. Cal potenciar el que és conforme amb el pensament de l'Església Catòlica i no és el seu cas. Ells tenen una petició de correcció de la Congregació de la Doctrina de la Fe i no l'han feta. Llavors és just que jo digui que poden pensar el que vulguin però que no ho proclamin dins de casa meva, que és la parròquia. Els respecto, però que no em facin combregar amb aquestes idees a casa meva.

P. Però algunes coses que diu Francesc semblen estar fora d'aquest pensament catòlic...

R. Això ho pensen vostès, però no la doctrina de la fe.

P. Aviat haurà de renovar el seu Consell Episcopal. Hi haurà canvis substancials?

R. El que no cal fer mai són camins molt rupturistes. Però vull escoltar. Ja hi ha un camí fet pels meus antecessors que cal valorar i tenim un molt bon clergat.

P. Des del 2011 s'han ordenat 15 sacerdots diocesans a Barcelona i n'han mort 63. Cada vegada és més difícil tenir pastors?

R. Venim d'un temps on pràcticament hi havia un capellà per cada campanar. En termes globals, a Espanya encara tenim molt de clergat, d'edat avançada és veritat, i això és un repte. A Barcelona aquest any n'han entrat cinc més al seminari i això és esperançador. L'important no és tant el nombre com la qualitat. Tenir esglésies buides també és un repte. Unes vegades la paraula de Déu s'escolta més o menys però sempre toca el cor.

P. Cal reduir el nombre de turistes a la Sagrada Família?

R. L'obra és un símbol, si no el primer, de Barcelona. Em preocupa que es converteixi en un mer museu. Gaudí la va pensar com un lloc de culte i de catequesi. Per això ja tenim un pla per celebrar-hi més eucaristia. Hi estem posant calefacció i bancs. D'alguna manera es reduiran les visites perquè hi haurà moments de culte. Els diners que es recapten són per pagar les obres.

P. El Papa vindrà aviat a Barcelona?

R. No sé si està en els seus plans. És un home que sempre busca les perifèries per portar el consol i l'ànim a comunitats que ho necessiten, la seva última visita a Kosovo, per exemple. Sacrifico una visita d'ell per seguir amb aquesta labor tan important.

P. Però la secularització d'Europa no la converteix, d'alguna manera, en una perifèria?

R. La secularització va molt unida a altres elements com la crisi de governs. No tenim grans líders. També hi ha la crisi de la família i la natalitat i l'econòmica, de la qual estem sortint d'una manera desigual i no solidària. La gran crisi ja no és si creiem en Déu o no, aquí hi ha una crisi d'antropologia. Quin ésser humà estem construint?