Colau i el credo nacionalista

En el seu article La Diada i el dia després, l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, insistia que és urgent el reconeixement de la plurinacionalitat d'Espanya i del dret a decidir. Colau culminava així una setmana en la qual, prèviament, havia dit que “Catalunya és un poble que vol recuperar el dret a la sobirania” i s'havia mostrat partidària d'una “república catalana confederada amb Espanya”. Pas mal.

Per bé que ha dit moltes vegades que ella mai ha estat nacionalista ni independentista, Colau demostra que assumeix del tot el relat dels nacionalistes catalans quan parla de “recuperar” el dret a la sobirania, com si el poble català hagués estat en algun moment de la història subjecte de sobirania. És clar que Colau pensa en la Catalunya anterior a 1714, malgrat que en aquella època cap poble del món podia considerar-se en absolut sobirà, ja que el concepte de sobirania radicada al poble, és a dir el concepte de sobirania nacional oposat al de sobirania del Rei, no es comença a desplegar en la pràctica —almenys a l'Europa continental— fins a la Revolució Francesa (1789), i concretament a Espanya no es concreta fins a les Corts de Cadis de 1812. D'aquí prové el concepte modern de nació, el de nació política com a conjunt d'homes lliures i subjectes de drets i obligacions, que es desenvolupa a Europa i a tot Occident fins als nostres dies com a sinònim de ciutadania. Aquesta nació política, l'Estat-nació, la comunitat política que és Espanya és l'únic subjecte col·lectiu de sobirania que ha conegut el nostre país al llarg de la seva història. Des que resideix al poble, la sobirania a Espanya ha residit sempre en el conjunt del poble espanyol. Així doncs, dir que el poble català ha de “recuperar” la seva sobirania no té cap sentit des del punt de vista històric, tret que la nostra alcaldessa es refereixi a rescatar el feudalisme amb els seus senyorius i altres privilegis de l'Antic Règim.

Si en algun lloc d'Espanya es dóna amb intensitat el fenomen de la plurinacionalitat, és a Catalunya

Així mateix, Colau demostra la seva assumpció acrítica del credo nacionalista quan parla de la plurinacionalitat d'Espanya alhora que, igual que altres líders de Podem i les seves confluències, nega implícitament la plurinacionalitat interna de la pròpia Catalunya en presentar-la com una nació única amb un únic sentiment de pertinença nacional. Consti que no dic que Colau no reconegui que a Catalunya hi ha pluralitat d'opinions pel que fa a l'opció de la secessió, sinó que em sembla evident que menysprea els catalans —per no parlar dels espanyols no catalans— que no tenen tan clara com ella la idea que els catalans decidim d'esquenes i en contra de la resta dels espanyols.

En efecte, Espanya és, com la majoria dels Estats, plurinacional en el sentit que hi conviuen diferents sentiments de pertinença nacional, i aquesta plurinacionalitat és i ha de ser reconeguda per la Constitució d'acord amb el seu article 2, que parla de les nacionalitats que integren Espanya en implícita al·lusió a Catalunya, el País Basc i Galícia. Però si en algun lloc d'Espanya es dóna amb especial intensitat el fenomen de la plurinacionalitat aquest és, precisament, Catalunya, on existeixen també diferents sentiments de pertinença, essent majoritari el grup dels catalans que tenim un sentiment de pertinença dual, els que ens sentim sense major problema tant catalans com espanyols en diferents graus, pertanyents si es vol a la nació catalana i a l'espanyola. Es tracta de dos sentiments al nostre entendre perfectament compatibles entre si mentre no se'ns vulgui obligar a triar o a prioritzar entre l'un i l'altre, que és precisament el que pretenen els partidaris de l'anomenat “dret a decidir”.

No hi ha cap Estado democràtic digne de tal nom que reconegui el dret a l'autodeterminació

Aquest, el del reconeixement de l'existència de diversos sentiments de pertinença nacional reconeguts constitucional i institucionalment, és l'únic sentit en el qual cal defensar la plurinacionalitat d'Espanya, o de qualsevol altre Estat amb voluntat de permanència. Ara bé, pretendre derivar d'aquest reconeixement l'existència de diferents subjectes de sobirania dins d'un mateix Estat és tant com propugnar la seva autodissolució. És per això que no hi ha cap Estat democràtic digne d'aquest nom que reconegui el dret a l'autodeterminació de les parts integrants en els termes en els quals el plantegen els nacionalistes i Podem, això és, com un dret absolut a la secessió territorial que impliqui la divisibilitat del tot i al mateix temps blindi la indivisibilitat de les parts. El reconeixement del dret a l'autodeterminació és incompatible amb l'existència d'un marc de convivència i solidaritat entre ciutadans estable i durador, perquè suposa obrir la porta a la separació d'un territori per motius tan conjunturals com la discrepància ideològica entre un Govern autonòmic i el Govern central. Queda clar que per a Colau i companyia Espanya només val la pena si governa Podem. Mentre governi el PP, la sort del poble espanyol els importa ben poc. Afortunadament, per a molts de nosaltres Espanya i el poble espanyol seguirien valent la pena fins i tot en el cas que governés Podem, de la mateixa manera que Catalunya i el poble català seguiran valent la pena encara que continuïn governant els nacionalistes.

En qualsevol cas, per ser complet i respectuós amb la realitat positiva, aquest reconeixement de la plurinacionalitat que amb tant ímpetu exigeix Colau ha de ser bidireccional, del tot i de les parts. En cas contrari, es converteix en mer seguidisme de les tesis nacionalistes. Curiosament, la pròpia Colau ho reconeix inconscientment quan es refereix al cas de Galícia per justificar la seva defensa de la plurinacionalitat d'Espanya. Segons ella, “les eleccions basques i gallegues tornaran a recordar-nos que l'Espanya uniforme de Rajoy és tan sols una construcció mental”. El més probable és que a Galícia el popular Núnez Feijóo revalidi la seva majoria absoluta el proper 25 de setembre, la qual cosa més aviat apunta que la majoria dels gallecs no comparteix l'oposició entre el poble gallec i el poble espanyol que tan alegrement defensen els autodenominats sobiranistes.

Ignacio Martín Blanco és periodista i politòleg.