Una cosa definitiva i general

Ja són cinc jornades. L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) és una magnífica start-up nascuda amb la crisi. Sap fer bé les coses. Combina l'obstinada eficàcia de les velles empreses catalanes amb la gosadia imaginativa de les noves empreses digitals. Des del 2012 ha anat enfilant una manifestació rere l'altra amb èxits oceànics pel que fa al nombre d'assistents i un espectacular impacte als mitjans de comunicació.

La d'aquest any no era fàcil. Hi ha cansament. Hi ha esgotament d'idees. I una tediosa sensació de recórrer una vegada i una altra els mateixos camins. I, no obstant això, l'ANC ha aconseguit evitar la punxada, conjurar el declivi, exhibir les seves cinc concentracions satisfeta, i apuntar-se la cinquena demostració de força.

L'ANC sap gestionar les expectatives. Ho ha fet en totes les ocasions anteriors. Les amenaces són com oli en un llum per a les seves febleses. Els mals presagis, estímuls. Cada vegada ha aconseguit superar els pronòstics i oferir una sorpresa i un disgust als seus adversaris. Els seus èxits reiterats són l'evidència del fracàs dels qui tenen al davant, incapaços d'imaginar una alternativa que competeixi per la popularitat i per l'hegemonia a Catalunya. Només els comuns, liderats per Ada Colau, han aconseguit retallar el seu territori i disputar-los el vot i l'adhesió, certament a canvi d'adherir-se al sobiranisme i al dret a decidir, i també a la idea de la república catalana, l'expressió més aplaudida en els discursos de la jornada.

El 47,8% que ha aconseguit l'independentisme a les urnes difícilment s'ampliarà si no és per la incorporació de votants d'esquerres partidaris del dret a decidir, una cosa que els comuns intenten evitar costi el que costi. En aquesta dinàmica es juga tant l'ampliació del moviment com la futura hegemonia, ara encara convergent, però en el futur molt probablement d'una esquerra sobiranista organitzada en el nou tripartit que s'està forjant entre Esquerra Republicana, Podem i la CUP.

En aquest proper any sembla evident que l'independentisme no amainarà. També continuarà l'acció de la justícia en persecució dels presumptes delictes comesos amb la consulta del 9-N i les declaracions del Parlament. És improbable que hi hagi una iniciativa significativa dels dos primers partits espanyols, el PP i el PSOE, inclosa la reforma constitucional, especialment si Rajoy aconsegueix finalment formar govern. Tot és propici, segons els dirigents independentistes, per mantenir el rumb que porti d'aquí a un any a les urnes, tal com ja ha anunciat Puigdemont, ja sigui per fer una nova consulta unilateral com el 9-N o bé per convocar unes altres eleccions, declarades de nou plebiscitàries o fins i tot constituents.

Malgrat l'èxit, aquesta és l'última Diada de la tanda actual. La propera, la del 2017, serà molt diferent. Si hi havia dubtes respecte al que calia fer aquest any, n'hi ha pocs respecte a l'any vinent. Els independentistes esperen "algo definitivo y general", com els joves dels anys cinquanta sota el franquisme amb els quals s'identificava en el seu vers el poeta Jaime Gil de Biedma. És a dir, que el procés s'acabi d'una vegada, sigui quin sigui el desenllaç.