De Sant Boi a la Meridiana

Pere Pugès tenia 25 anys el 1976 i va participar activament en l’organització de la primera Diada tolerada de la democràcia, que es va celebrar a la plaça de Catalunya de Sant Boi de Llobregat. “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia!” van ser els crits de les desenes de milers de manifestants, convertits un any després en centenars de milers pel passeig de Gràcia de Barcelona.

Quaranta anys després, els catalans segueixen sortint massivament al carrer cada 11 de setembre, però ara sota el clam d’independència. Alguna cosa ha passat en aquest temps, i sembla que l’anomenat encaix de Catalunya a Espanya encara està pendent de resoldre’s.

“Ha passat més d’una generació i mitja. Les pors d’aquells que van viure la guerra o la postguerra han anat perdent pes demogràfic i les noves generacions veuen les coses de forma molt diferent. La crisi els ha canviat les perspectives i es fan preguntes buscant els culpables. El sistema trontolla, i quan es tan dèbil i impresentable com l’espanyol hi ha el caldo de cultiu necessari perquè creixi la creença que amb la independència potser tots viuríem millor”, explica Pugès, segurament un paradigma de l’evolució social.

Aquell ciutadà que participà activament en l’organització de la Diada de Sant Boi va concloure que l’autonomisme no era la solució i 33 anys després convocà una reunió de quatre persones que va ser l’origen de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

Ningú qüestiona que l’ANC ha estat el catalitzador de l’independentisme, sense la qual no s’expliquen les massives mobilitzacions cada 11 de setembre. “Als darrers anys s’estaven començant a donar les condicions per fer aquella ruptura democràtica que no vam saber fer els anys setanta. El moviment s’estava produint en la mateixa societat, sense que els partits polítics ni ho veiessin ni hi participessin”, relata Pugès per explicar el naixement de la ANC.

Miquel Iceta: "la sentència del Constitucional va ser determinant pel que va venir després"

La primera gran manifestació va ser el 2012 i no va ser casual. “Feia tres anys que la preparàvem i estava convençut que seria un èxit, com ho estava de la de Sant Boi, salvant les moltes diferències”, explica. Els precedents, diu Pugès, cal trobar-los el 2009, quan es van posar en marxa les consultes populars per la independència en més de 550 municipis i el 10 de juliol de 2010 es va celebrar la manifestació de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. “Allà es va fer evident la sensació d’estar-ne farts, d’aquella situació de mal tracte permanent per part de l’Estat espanyol i l’allunyament cada cop més gran entre la ciutadania i la classe política”, diu Pugès.

La sentència de l’Estatut com a punt de no retorn és una idea compartida àmpliament per dirigents polítics de diverses sensibilitats. “La sentència va ser determinant pel que va venir després”, explica Miquel Iceta, ara primer secretari del PSC, el mateix partit en què va militar uns anys Pugès abans d’entregar-se a la causa independentista. Iceta tenia 16 anys el 1976 i va trigar un any a afiliar-se al Partit Socialista Popular (PSP) que liderava l’entranyable Enrique Tierno Galván.

“La reclamació de la Diada de Sant Boi va rebre una resposta adequada amb l’Estatut de 1979 i després hi va haver un nou intent d’avançar per aquesta via amb la reforma del 2006, però el Tribunal Constitucional hi va posar fre”, insisteix Iceta. El líder del PSC evita l’autocrítica sobre la responsabilitat dels seus en tot aquest procés i la coneguda frase de José Luis Rodríguez Zapatero en campanya electoral de les eleccions catalanes del 2003: “Apoyaré la reforma del Estatuto de Cataluña que apruebe el Parlament”.

El president del Govern no va complir la seva promesa i va pactar el nou Estatut amb Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida d’esquenes al tripartit i al president Pasqual Maragall; les Corts espanyoles van passar el ribot i Alfonso Guerra se’n va vantar després d’haver-se “cepillado” el text. Malgrat tot, l’Estatut va tenir un suport massiu al referèndum del 18 de juny de 2006. La participació no va arribar al 49%, però el 73,9% dels electors hi van votar a favor. Quatre anys després va arribar la sentència, els laments i l’inici d’un camí que sembla irreversible. Tant que fins i tot Zapatero demana tornar a aquell text que van votar els catalans. Potser és massa tard.

Joan Saura: "L'Estatut va ser una desllealtat de Zapatero amb Catalunya"

Joan Saura tenia 26 anys quan la Diada del 1976 i va arribar a Sant Boi caminant des de l’Hospitalet, amb altres militants del PSUC, la referència de l’antifranquisme a Catalunya i que encara no estava legalitzat. Durant la reforma de l’Estatut de 2006 era conseller de Relacions Institucionals i el màxim dirigent d’Iniciativa per Catalunya-Verds, la mutació de l’històric partit dels comunistes catalans. Des que va deixar la presidència d’ICV Saura no ha donat cap entrevista, però accepta parlar per a Quadern.

“L’Estatut va ser una deslleialtat de Zapatero amb la Generalitat i amb els socialistes. Era l’aposta que feia Catalunya en un sentit federal, i quan el Constitucional va dir “España se rompe”, l’esquerra social i política de l’Estat va callar”, diu l’exconseller amb amargor. “No els ho perdonaré mai, perquè no s’adonaven que el que estaven fent era tancar la via constitucional de Catalunya al separatisme. Cap dirigent del PSOE va parlar mai bé de l’Estatut”, insisteix Saura.

Al marge de discussions estèrils sobre majories en vots i en escons, la realitat és que el 48% dels catalans van votar partits favorables a la secessió a les darreres eleccions al Parlament de fa un any i que hi ha 72 diputats independentistes de 135. I que el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de juliol passat indica que els ciutadans que volen que Catalunya esdevingui un estat independent supera per primera vegada els que s’hi oposen (47,7% pel 42,4%).

La sortida a l’anomenat procés que genera més consens és un referèndum pactat com el d’Escòcia o el Quebec, però els partits majoritaris espanyols s’hi neguen en rodó. Mentrestant, el PP segueix atiant l’enfrontament amb la Generalitat que tant retroalimenta l’independentisme i el porta a parlar de desobediència, unilateralitat i altres mots allunyats del pacte. D’aquí la transcendència del que va acordar el Constitucional, després del recurs del PP i del Defensor del Poble, perquè l’Estatut era una solució pactada per eixamplar l’autogovern que havien referendat majoritàriament els catalans.

“Amb una altra sentència tot hauria anat diferent, n’estic convençut. Els efectes de la crisi alimentarien igualment el malestar social, i no nego que hauria augmentat l’independentisme, però la resposta hauria estat més senzilla”, es lamenta Iceta. “La sentència va deixar sense arguments els partidaris de l’acord amb Espanya”, admet. I en aquesta tessitura es troba encara el socialisme català, tot i els esforços per plantejar la reforma constitucional com a solució.

Joan Saura revela que Zapatero i Maragall “no es parlaven” i això va fer impossible “que es tanquessin un cap de setmana i arribessin a un acord sobre l’Estatut”. El president del Govern va anar a la seva per assegurar els vots nacionalistes per continuar a la Moncloa, tot abandonant la complicitat amb el tripartit i el PSC. “Quan estàvem negociant em va trucar un dissabte de matinada per dir-me que havia arribat a un acord amb Convergència i Unió. Li vaig dir de tot i l’endemà vaig anar a la Moncloa”, diu l’exconseller.

El president del Govern va pactar la reforma estatutària amb CiU, però  s'havia compromés a fer-ho amb el tripartit

No va servir de res. Zapatero van mantenir l’acord amb CiU després que els nacionalistes haguessin provocat una enorme tensió interna en el si del tripartit, perquè Esquerra es va oposar al text i Maragall va acabar destituint els consellers republicans. “ERC va ser desestabilitzadora, és cert, però el problema de fons eren Espanya, Zapatero i el PSOE, que en lloc de defensar Catalunya cap a un Estat federal, callen”, insisteix Saura.

“El procés d’independència és imparable i irreversible, tant per la seva dinàmica pròpia com per la situació de degradació de l’Estat espanyol. Hauríem de fer molt malament les coses per no tenir la República catalana construïda i reconeguda internacionalment abans que acabi l’any vinent. Només nosaltres ho podem esguerrar”, vaticina Pere Pugès. “L’alternativa independentista està condemnada al fracàs, com la unilateralitat. Fer el referèndum que volen seria una reedició del 9-N, que no va servir de res”, replica Iceta.

Pugès discrepa obertament i proposa retornar a les propostes assumibles per la immensa majoria de la població. Cap d’elles com un referèndum, convocat pel Parlament o pel Govern català, si el Govern central no s’hi avé, com ha fet fins ara i tot sembla indicar que seguirà passant. “Aquesta és la via que han fet servir pràcticament tots els països que han acabat constituint el seu propi estat als darrers 30 o 35 anys i la fórmula més reconeguda internacionalment”, insisteix Pugès.

"El procés d'independència és imparable", assegura Pere Pugès, fundador de la ANC

Saura no és independentista, però creu que “a Catalunya hi ha un xoc de legitimitats que només se supera votant, no hi ha una altra via. El PP no ho vol, però no té majoria absoluta i em preocupen molt més les posicions de PSOE, que està molt tancat en temes com la unitat d’Espanya, plantejada com un dels deu manaments. Cal lliurar una batalla profunda pel referèndum i intentar forçar el proper Govern a una negociació, perquè la situació actual és insostenible”, afegeix l’exconseller. “Més difícil era a la transició i es va trobar una solució. La democràcia serveix per eixamplar consensos i als independentistes els interessa minimitzar qualsevol avenç que es produeixi”, diu el líder del PSC.

I si finalment l’anomenat procés acaba en fracàs? “Seria pels errors del propi moviment independentista, i caldrà reformular les eines i l’estratègia, perquè el que és segur és que la voluntat de constituir un Estat seguirà sent viva i arrelada en una part important de la ciutadania”, respon Pugès. El final és del tot imprevisible, però sembla evident que el desenllaç no anirà molt més enllà de la Diada del 2017, segons el termini de 18 mesos promès per Carles Puigdemont quan va assumir la presidència. De Sant Boi cap a no se sap ben bé on en aquests moments, 40 anys després.