Barcelona, la ciutat ‘rekitsch’

No se’n salva ni el mateix Ajuntament de Barcelona, —la institució que el va encarregar i l’ha editat— de les crítiques del llibre Kitsch Barcelona d’Anna Pujadas, doctora en història de l’art i teòrica del disseny. De la sala del Bon Govern de l’edifici consistorial explica Martina Millà, historiadora de l’art: “L’interiorisme acumulatiu de l’Ajuntament de Barcelona també pot qualificar-se com a kitsch”. Millà és una de les trenta veus d’experts en diferents disciplines, que han col·laborat amb les seves opinions a posar exemples del que consideren una imatge kitsch de la ciutat. És a dir, la cosa que respon a l’“estètica pretensiosa, passada de moda i considerada de mal gust” —segons la definició que fa el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española— però que l’autora i els altres col·laboradors porten molt més enllà. Com la mateixa Pujadas diu en el pròleg és un llibre “irrepetible” per l’“excepcionalitat” que un Ajuntament editi un llibre amb visions “no sempre amables, de vegades decididament crítiques de la ciutat que governa”. I d’això, n’hi ha molt dirigit a edificis, espai públic, bars, museus i fins i tot a episodis com la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics, “per la presentació ostentosa de la inauguració”; el Floquet de Neu, “convertit en kitsch perquè va arribar a ser considerat com una peça de museu”; o la Diada de Sant Jordi.

El top ten del kitsch se l’emporta Gaudí i, especialment, la Sagrada Família amb múltiples entrades en un llibre prolix en imatges i comentaris de cadascuna d’elles. El pintor i escriptor Narcís Comadira sosté: “Si ja la façana original de Gaudí és un horrorós monument al kitsch, la cosa que s’està fent ara no té nom ni perdó. El kitsch, que és la deliqüescència de la forma barrejada amb el sentimentalisme i la mentida, arriba a l’excel·lència en aquesta operació falsament gaudiniana que uns quants estan perpetrant a Barcelona”. Un altre comentari dedicat al temple, en aquest cas a la façana de la Passió, és el que fa el teòric de l’art Eduard Cairol: “Les intervencions de Subirachs a la portada de la Passió de la Sagrada Família es podrien considerar un kitsch modern: abstracció i esquematització generals, que no presentin dificultats de lectura i interpretació. Una reducció del cubisme al mer rang d’estereotip”.

Pujadas parla, per exemple, de la Barcelona kitschificada que és aquella que no té un altre remei que respondre a l’estereotip que s’ha creat, un procés en el qual l’activitat turística ha estat determinant: “La ciutat convertida en un sistema global mediàtic és exhaustivament comercial, un laberint virtual de publicitat, relacions públiques i entreteniment on es produeix la venda controlada de productes —souvenirs— i experiències —arquitectura, passejos i representacions— tematitzades segons la seva imatge kitsch”.

Un exemple del que denomina “kitchificació caricaturesca” és l’hotel W, de Bofill. “En forma de vela, que sembla que està a punt de llevar ancores i que només és un clixé mediterrani amb una vela llatina caricaturitzada”. El kitsch com a evocació historicista, raona l’autora, és aquell que utilitza els materials de l’època com a estil de referència: “gairebé tota l’arquitectura modernista està plena de referències polítiques nacionals, copiant elements d’estils històrics com el neogòtic que evoquen a la ment una Catalunya mítica”. En aquest capítol col·loca, per exemple, el pont del carrer del Bisbe que es va realitzar el 1927 al mateix temps que es condicionaven algunes dependències del Palau de la Generalitat: “L’estil gòtic florit del pont contradiu la sobrietat de l’arquitectura gòtica catalana i produeix un efecte kitsch de cosa florida i postissa”. La caserna del Bruc és per Eduard Cairol, teòric de l’art, un kitsch medieval. I el Poble Espanyol és, per Alex Mitrani, crític d’art: “Un kitsch perquè és una simulació, una escenografia. Va ser un precursor de la postmodernitat. No se li pot negar cert encant. És un kitsch amable i, a la seva manera, honest”.

Plaça d’Espanya

De l’hotel Suites Avenue Luxe, del cèlebre Toyo Ito, l’autora diu que és un “típic rekitsch” perquè s’inspira en Gaudí i aquest, al seu torn, en les formes del mar. Per a l’antropòleg Octavi Rofes, el conjunt de la plaça d’Espanya és “probablement on Barcelona concentra, tant en extensió com en intensitat, la seva propensió al kitsch. Només des d’una mirada entranyable es pot conviure amb tanta rèplica, reconstrucció, simulació, ocurrència i patrimoni amb currículum inflat”.