Cantant el que ens cau al damunt

La gent es pregunta per a què serveix cantar una cançó de bressol. Fa que el seu nadó se senti millor? El prepara per a un futur confús? No tenim la menor evidència que hi hagi alguna cosa així en l'ésser humà, però l’ecòloga australiana Mylene Mariette acaba de demostrar-ho en una espècie d'aus. I aquests ocells tenen molt més mèrit encara, perquè transmeten la informació sobre l'entorn no ja als seus bebès, sinó als seus mers ous: als embrions que encara no han fet l’eclosió, però que ja tenen prou cervell per escoltar un missatge vital.

Sentir el que passa aquí fora no és un privilegi dels adults, ni dels nascuts. N’hi ha prou de tenir alguna cosa semblant a una còclea i un tros de cervell apte per extreure informació del so, i els embrions de moltes espècies animals posseeixen ambdues coses. Els zoòlegs saben això des de fa molt de temps, però mai han aconseguit demostrar que serveixi per a alguna cosa. Això és el que ha aconseguit ara Mariette en una espècie australiana d'au, el pinsà zebra (zebra finch), o diamant mandarí (Taeniopygia guttata per als amants del llatí). Presenta els seus resultats a Science.

Mariette, de la Universitat Deakin a Waurn Ponds, Austràlia, i la seva col·laboradora Katherine Buchanan, demostren que els pinsans pares comuniquen als seus embrions –cantant, literalment– si les temperatures habituals són excepcionalment altes, la qual cosa en el seu entorn significa superar els 26 graus. El senyal canor afecta el desenvolupament dels embrions, d'una manera que millora la seva adaptació i la seva probabilitat d'èxit vital i reproductiu. També les seves preferències tèrmiques durant la vida adulta.

“La vida sempre troba el seu camí”, deia el matemàtic endeví de Parc Juràssic, i aquest cantar als ous del diamant mandarí revela una de les mil formes en què les espècies s'estan adaptant al canvi climàtic. Elles no van a les cimeres del clima de Kyoto o de París, però tampoc ho necessiten: posseeixen una intel·ligència evolutiva que fa 500 milions d'anys que es va afinant.

Les científiques van formular la hipòtesi que els cants dels pinsans pares podien ajudar els seus ous a prevenir-se per a l'entorn en el qual naixerien, i van dissenyar un experiment crític per confirmar o refutar la seva idea. Van gravar els “cants d'incubació” de 61 femelles i 61 mascles recol·lectats del camp. Van observar que aquests pares no es molestaven a cantar durant les fases inicials de la incubació –quan l'embrió no té oïdes ni cervell auditiu—, sinó només cap al final del desenvolupament de l'ou, i només si la temperatura superava els 26 graus.

Sentir què passa aquí dins no és un privilegi dels adults, ni tan sols dels nascuts

Això donava un indici, però la mera observació de la naturalesa no sol oferir una prova sòlida: per a això cal manipular-la, enganyar-la i obtenir unes dades que no tinguin més interpretació que la hipòtesi inicial. Mariette i Buchanan van recollir ous i els van sotmetre a les combinacions possibles de cants gravats prèviament i temperatures aconseguides –aquesta vegada— artificialment.

Els pinsans petits nascuts d'un ou que havia sentit la cançó de l'escalfament, per així anomenar-la, pesaven menys que els altres. La seva mida més petita implica menys estrès oxidatiu sobre les seves molècules vitals, la qual cosa al final millora la seva supervivència i el seu èxit reproductiu en ambients calorosos.

I el pes no ho és tot: els pinsans petits nascuts d'ous que havien escoltat la cançó de l'estiu tenen uns hàbits adaptats al nou ambient, com nidificar en zones d'alta temperatura, i transmeten aquests hàbits a la seva descendència, encara que les científiques australianes no saben encara com. Pot ser que ho facin cantant, o mitjançant la molt més destrossadora tecnologia de l’epigenètica, per la qual certs gens poden quedar actius o inactius durant generacions, sense que això suposi cap canvi de seqüència (Gatacca…).

Res d'això implica que vostè hagi de cantar al seu bombo, o al de la seva parella. I si ho fa, procuri estudiar solfeig abans.