Empordà, el jardí de la creació

L’Empordà és una regió del nord de Catalunya on una ingent quantitat d’artistes i creadors han trobat el seu lloc al món. Carmina Vilaseca, editora de la revista Guia Empordà, m’ajuda a confeccionar una llista que és com la dels reis gots: pintors, músics, fotògrafs, escriptors, dissenyadors, escultors, il·lustradors, editors…

Per saber què atreu els creadors com formigues a una sucrera, em poso a fer quilòmetres sota l’admonició del mestre empordanès Josep Pla: passejant incansable, observador agut i preguntador impertinent.

La meva primera visita em porta a la Bisbal d’Empordà. Álvaro Soler Arpa em guia a través d’una pista enmig d’una fronda de bardissa fins al seu taller, on treballa amb ossos d’animals, ferros i material reciclat. Dins de la nau hi ha un zoo zombi; quan s’obre la porta la brisa fa bellugar els seus costellams de filferro i els seus cranis amb les banyes intactes cabotegen. Li pregunto si els ossos són de l’Empordà. Doncs no. Recorre escorxadors, places de toros, carnisseries… em parla de canyets de Saragossa on els ramaders porten els animals morts perquè serveixin d’autoservei per a les aus necròfagues. Li pregunto pel sentit d’aquesta a obra una mica sinistra: “és la natura torturada, esguerrada. Ha deixat de ser ella mateixa com a conseqüència de la manipulació de l’home. Són animals apocalíptics”. I per què a l’Empordà? “Sóc d’aquí. M’agradaria morir i que m’enterressin aquí. Tinc la sensació que aquí sóc a prop de molts llocs”.

L’interior de l’Empordà és un indret, plàcid i rural, a diferència d'algunes poblacions de la costa com Palamós o Roses. A la carretera circules darrere de tractors a pas d’elefant que et van llançant un confeti d’encenalls de palla, als costats hi ha camps groguencs i rul·los enormes d’herba seca. Després de passar un pont sobre el riu Ter, arribo al tranquil poble de Camallera.

M’hi rep el matrimoni format per la catalana Marta i el japonès Hiroshi Kitamura. Al saló, en una taula baixa amb partitures, descansa una tradicional flauta japonesa shakuhachi (d’ell) i, sobre la lleixa, una guitarra espanyola (d’ella). També hi ha un piano compartit.

Ens asseiem a la fresca taula de la cuina, on les paelles penjades sobre el fogó harmonitzen amb obres de petit format de Kitamura que, després de recórrer mig món, s’ha quedat a l’Empordà. Aquest artista japonès té una important obra com a pintor, però ara està bolcat en la feina d’escultor vegetal. Fa servir branques per crear composicions trenades que em semblen nius o núvols, o totes dues coses. M’ho explica: “Utilitzo materials de poda rebutjats perquè així els dono un nou ús. És una manera de donar-los una nova vida. És una feina que té a veure amb la tradició de l’ikebana i una manera d’acostar-nos a la natura”.

Li pregunto com s’ha adaptat a viure en la nostra societat, molt més caòtica que la japonesa. Somriu. “Aquí tot és menys ordenat, però més divertit. El caos sempre és més complex que l’ordre. També més lliure”. Em suggereixen visitar un veí i amic artista que treballa amb bambú i, mentre la Marta m’acompanya, li faig la gran pregunta: per què l’Empordà?: “Volíem un lloc a prop de la natura i vam considerar instal·lar-nos al Pirineu, però aquí el paisatge és més amable. El paisatge no se’t menja”.

Laurent Martin, Lo, és un parisenc d’ulls blaus colrat pel sol, com un d’aquells exploradors europeus als tròpics. Al seu pati es despleguen algunes de les seves composicions, més que mòbils són escultures flotants. Va deixar Barcelona i una pròspera feina en el món de la publicitat per recórrer el món a la recerca del bambú. Em parla de les seves propietats amb els ulls que li brillen: “el bambú transmet l’energia de manera extraordinària. Però no és fantasia. És un conductor de l’electromagnetisme excel·lent. La primera bombeta que va fabricar Edison tenia un filament de bambú”. Deixa les peces penjades a l’exterior perquè s’assaonin com si fossin pernils. Em diu que l’Empordà li permet tenir un taller on pot tocar amb els peus la terra. Li responc que també ho podria fer a la serra de Guadarrama... “aquí l’aire humit del mar estova el bambú i la tramuntana l’asseca i així troba el seu equilibri”. Al cap i a la fi, el bambú és pur equilibri, em diu: “no té arrels i, tot i això, s’enfila en perfecta harmonia cap al cel”.

Animalisme africà

M’encamino cap a Foixà. A prop del seu castell del segle XIII, abans d’arribar a una granja de vaques, es troba el cau del cineasta, escriptor i cercador de mons que s’enfonsen Jordi Esteva. A la porta hi ha un Citroën Dos Cavalls vermell i em rep amb afecte, espardenyes autòctones i una camisa de girafes. Les seves obres m’hipnotitzen: la immersió en l’animisme africà de Viaje al país de las almas; l’emocionant visita a Socotra, l’illa dels genis; pel·lícules documentals com Komian, amb aquesta xaman sorprenent que és la Dona pantera. Doncs aquest home que parla àrab, ha viscut molts anys al Caire i és un expert en cultura africana, s’ha refugiat també a l’Empordà: “Sembla una contradicció amb la meva vida viatgera, però els països que adorava: Síria, l’Iraq, el Iemen, el Sudan… estan destrossats. Si sóc aquí és perquè m’he volgut aïllar. El meu ideal no era muntar-me la meva torre d’ivori, però aquest és el lloc on em sento més bé”. Sou molts artistes, però no heu creat comunitat: “No hi ha un empordanisme. Jo tinc relació amb gent del cinema com Isaki Lacuesta o Albert Serra, però no faig vida social”.

Dic adéu a Jordi Esteva i els seus set gats. I, en la meva darrera parada, m’aturo ni més ni menys a Llofriu, pàtria de Josep Pla.

L’atzar té sentit de l’humor: la molt republicana Rosa Regàs viu en una zona que es diu paratge del Sobirà. L’escriptora i exdirectora de la Biblioteca Nacional hi té una casa molt gran, que prou que li costa mantenir. Està esperant el tècnic del pou a veure què passa amb l’aigua, que no surt. Hi ha per tot arreu regadores i eines de jardineria d’aquesta àvia d’estiu de joventut eterna. Parlem de l’absència d’un moviment comú de la gent de la creació aquí: “Si jo tingués 20 anys menys buscaria un lloc equidistant i muntaria un cafè agradable amb biblioteca perquè s’hi trobés la gent. Això és una cosa que no existeix”. Parlem dels seus llibres, una novel·la que té a mitges i el quart volum de memòries, de la seva capacitat per no avorrir-se mai… “I no em preguntaràs per la política?”, em deixa anar. I ho faig. I, esclar, està “molt emprenyada”. Però esperançada. Errejón li va trucar per formar part de la llista de Podem; li va agradar la seva amabilitat però va declinar l’oferiment perquè “jo ja sóc una velleta per ficar-me en aquestes coses”. Se’ns fa de nit xerrant. M’acomiado d’ella, que tanca el reixat del seu regne de pous i regadores. I torno cap a la ciutat pensant que aquesta gent no ha anat a l’Empordà a trobar-se sinó a perdre’s.