24 hores d’horitzó

N-340. És angoixant amb tant de camió, però arribar al delta de l'Ebre per carretera té el seu què. El desviament està passat l'Ampolla. L'asfalt et regala una minicosta que serveix de mirador: verd, verd i més verd. O groc. O marró del fang. O miralls d'aigua del color del cel en l'època de sembra. Depèn de l'estació. Si és estiu, l'olor d'arròs és increïble.

Baixes el pendent que hi ha al desviament i, de sobte, passa una cosa. Es diu horitzó. 24 hores de vistes fins on t'arribi la vista. Una extensió de gairebé 8.000 hectàrees on només els forasters posem el fre de mà quan parem el cotxe. Els habitants de Deltebre, Sant Jaume d'Enveja, els Muntells o el Poblenou del Delta somriuen quan els de fora parem el cotxe i s'escolta el raaaaac del fre. El terreny és tan ras que no cal posar-lo. Per això una de les imatges del delta és la de persones grans anant amb bici. Una estampa romàntica, però també hi ha cotxes tunejats.

El delta de l'Ebre és la zona humida més gran de Catalunya i una de les més extenses d'Europa. Va ser declarat parc natural el 1986 i fins aquí arriben ornitòlegs dels cinc continents. Vestits de camuflatge i amb teleobjectius tan grossos com els dels fotògrafs del futbol, poden passar-se hores en silenci en un mirador per aconseguir "la foto" que volen de l'espècie concreta d'au que busquen. Apropar-se a l'estany de l’Encanyissada amb els últims rajos de sol i veure com arrenquen el vol centenars de flamencs és brutal.

Els camps d'arròs i l'aigua manen en una terra rica en un vocabulari al·lusiu a la vida del delta que als de ciutat ens fa sentir ignorants, perquè quan algú et mana fer alguna cosa, no entens la meitat del que t'han dit. Les anganilles són les canalitzacions d'aigua que entren i surten dels arrossars. Les rodes de fang, les rodes metàl·liques que utilitzen els tractors entre la sega i la sembra. Amollar, deixar anar l'aigua en un camp, per exemple. Les baldanes són botifarres. Perxar és clavar un pal estret a l'aigua; la perxa, per avançar amb un bot de pesca. Lo bando, el comunicat que els ajuntaments emeten per megafonia, i que també es pot llegir en una estupenda aplicació de mòbil: Lo Bando del Poble. Els bous, agradin o no, són sagrats. Sa-grats: ocupen el 90% del programa de les festes... Lo bou capllaçat (lligat per les banyes); lo bou embolat (amb foc a les banyes)… Lo retallador, un nano semiprofessional que s'enfronta a lo bou i el finta. Si veieu estructures metàl·liques aparentment inútils al costat de les cases, als pobles, són part del tetris impossible amb el qual es munten les places de bous. Un desafiament a l'arquitectura i els càlculs d'estructures. I arròs. Res d'anomenar paella la paella. Aquí mana l'ingredient, no l'estri de cuina.

El riu també és sagrat. Lo riu és vida, va encertar lema la Plataforma en Defensa de l’Ebre la primera vegada que el Govern central va amenaçar a reduir el cabal d'aigua que arriba a la desembocadura. Els turistes que visiten el delta durant un pont o només uns dies de les vacances se solen estressar perquè no es volen perdre res d'el-que-toca-veure. Les llacunes de la Tancada i l’Encanyissada per albirar aus aquàtiques, ànecs i flamencs; el museu a la Casa de Fusta; els miradors, la punta de la Banya; el far de la punta del Fangar (imprescindible el restaurant Los Vascos); el passeig en golondrina a la desembocadura…

Els que tenim la sort de baixar-hi sovint preferim passejar amb calma per l'horitzó. Trigar una hora per anar al poble a comprar el diari i creuar-nos amb una garsa o una família d'ànecs que van d'un arrossar a l'altre. Passar-se la tarda al pati, sense fer res, mentre els nens es poden passar hores ajupits —invisibles a la mirada adulta per l'altura de l'arròs— caçant crancs. Baixar a la platja i poder triar on plantes el para-sol i la tovallola. Agafar la bici i perdre's pels camps. Al delta mai, excepte si bufa vent en contra, et canses d'anar amb bici. Compte amb el vent al delta, les llevantades fan por, porten prou aigua del mar per esborrar la barra del Trabucador.

Al pont te'n recordes i trobes a faltar el transbordador Garriga i el seu amo, el Fermín, cobrant cotxe per cotxe, però això són romanticismes de gent de Barcelona. Lo Passador, així es diu el pont, ha facilitat molt els desplaçaments per a la gent del delta. Es va inaugurar el 2010 amb tres requeriments tècnics: que no entorpís la vista, que tingués tant d'espai per passejar com per als cotxes, i que tingués prou amplària per als tractors en època de collita. Són immensos.

Atenció, hi ha una altra cosa immensa al delta. Els mosquits. Han trigat a sortir al text perquè no n'hi ha per a tant. És qüestió d'agafar-los l'horari: les seves hores puntes són l'alba i el capvespre. Dos moments en què si surts al carrer no és que et piquin, és que te'ls menges mentre camines. Fora d'aquí, i d'un arrossar acabat de segar, hi ha més mite que veritat.