Una Beyoncé sorprenent

Per sorprendre's. L'espectacle que Beyoncé va oferir ahir a la nit a Barcelona, en un Estadi Olímpic que va acollir unes 46.000 persones, semblava pensat per fer que la multitud se sentís embadalida, reduïda a una minúscula massa d'espectadors inermes davant la grandària descomunal de l'element central del show, un enorme rectangle que dominava l'escenari girant sobre el seu eix. I al davant, una dona que va sortir a matar, caminant amb una decisió marcial, segura de sí mateixa fins al punt d'imposar-se a la grandària del rectangle, que podia empetitir-la també a ella. Però els quatre costats de la figura geomètrica eren pantalles que feien de Beyoncé una deessa de la mida de l'Olimp. Joc de dimensions per dir-li al món sencer que ella és aquí només per ser la millor.

En la primera de les sis parts de l'espectacle ja va ensenyar les cartes: focs artificials, llengües de foc tan intenses que la calor se sentia a les graderies, so contemporani i dur, de club, amb dues peces del seu últim disc obrint foc, Formation i Sorry, a més de Bow down i Run the world. Ella, escotada, cabellera a mercè dels ventiladors, vestit negre amb brillants, micro d'or a l'estil Mides, botes i 14 ballarines comandades pels seus ferms passos.

So excel·lent, potent però matisat, i temes no atropellats com en el cas de Rihanna, sinó exposats amb parsimònia, com les cames de l'estrella, que també va mostrar, ja a la segona part, quan duia un vestit blanc minimalista. I, per cert, res de baixades d'intensitat als interludis com en anteriors actuacions. Tot l'espectacle va ser dinàmic, gairebé sense descansos però tampoc a una velocitat de megamix. Les peces s'enllaçaven, però es podien gaudir, de la dolça Mine a Baby boy i el batec jamaicà de Hold up sense solució de continuïtat. I per a la vista, unes natges batudes pel ritme. Les d'ella, la reina, mostrant-se d'esquena. Pobre Jay Z, al seu costat una mascota, un Pescadilla al costat de la Lola.

I la veu. Perquè Beyoncé no només ballava, ja que es mostrava insolentment segura, fins al punt de cantar una balada com Me, myself and I sola davant la multitud, engrandida més pel seu registre vocal, negre, d'hores de gospel i discos de soul, que no pas per la mida enorme de la pantalla. I després un salt al Runnin' de Naughty Boy en versió reduïda, amb una veu que feia tremolar l'ànima.

Quin poder, portat de nou a Jamaica amb All night. Semblava que podia cantar-ho tot i fer-ho bé. Aliment per a les oïdes, gust per als ulls, estímuls per al cos. La multitud sorpresa, especialment els que després de pagar una fortuna (1.200 euros) la veien des del mateix escenari, mentre actuava amb la naturalitat de qui canta a la seva filla quan es desperta. Sense esforç, sense escarafalls, sense sobreactuacions. Com qui respira.

De fet, el concert va resultar tan categòric que no es dirà que el públic no cridava i mostrava la seva efusivitat aplaudint i xiulant, però hi havia un element de sorpresa i admiració que semblava tallar-lo, com si el públic tingués por de perdre's algun detall o de despertar d'aquell manual de música comercial negra per a estadi, de rhythm and blues de grans baixos hip-hopers, pop, balades, coreografies i llustroses cames en dansa. És més, fins i tot semblava que es gravava menys que altres vegades, com si tot allò no hi cabés, que no ho feia, a la pantalleta d'un miserable mòbil.

Era xiclet per als ulls i només els ulls mereixien mastegar aquell espectacle més sensual que sexual, de vegades fosc encara que assequible, enorme i, tot i això, subtil. I, després de dues hores, Halo va marcar el final després d'una última part amb aigua a l'escenari secundari a Freedom i un gest cap a Destiny’s amb Survivor. Només va faltar això per aigualir les seves competidores i fer que la multitud s'hi capbussés una última vegada. Per quedar astorat.