El marasme de la impotència

Després d’un 2015 portador d’expectatives diverses, perquè el tauler polític espanyol per fi es va obrir i perquè les eleccions municipals van provocar canvis significatius en el poder local, el 2016 ha situat el país en una ressaca estranya amb les perspectives de renovació a la baixa i una certa sensació d’impotència i d’incompetència dels nostres representants. Tot va canviar a partir del 20-D, és a dir, el moment en què els indicis i senyals que s’havien escampat per l’escena pública durant un any intens s’havien de concretar en una mutació del règim de gran envergadura reformista. La voluntat d’afirmació es va truncar en dubte: la ciutadania no volia anar més enllà d’expressar el seu malestar o els que havien de liderar les reformes no van saber estar a l’altura a l’hora de convertir la indignació en projecte?

El 2015, els comuns en tots els seus corrents diversos i variats cotitzaven a l’alça. I l’independentisme català va aconseguir els seus millors resultats electorals. El 2016 és l’any de l’encallament. Carles Puigdemont torna a estar en mans de la CUP, com el seu antecessor, just quan el calendari comença a pressionar, i el principi de realitat espera. Per més que s’insisteixi que la desconnexió és l’únic camí, la gran majoria dels dirigents polítics —i dels ciutadans— saben que no està a l’abast de les institucions catalanes, perquè no tenen capacitat coercitiva per emprendre la ruptura unilateral: falten vots i falten padrins internacionals. I la dreta ni tan sols ha emprat la qüestió catalana com a oficina de reclutament per a la investidura, malgrat que al PP i al PSOE Catalunya és el que més fàcilment els posa d’acord.

Inicialment, el 20-D, amb l’enfonsament electoral del PP i el PSOE, va semblar que consolidava una dinàmica de canvi, tot i que els nous actors havien quedat a mig camí. No va ser possible concretar cap via per trencar les inèrcies del règim bipartidista. I les esperances es van trucar en incerteses. Rajoy es va llançar a explotar les pors ciutadanes i després de sis mesos d’interinitat, el 26-J la dreta es va sentir reivindicada i l’esquerra va quedar parada. Passem del canvi a la confusió: renyines de família gairebé clandestines al PSOE, baralles més o menys públiques a Podem. I un contagi generalitzat de l’estil absentista de Rajoy. El president no ha fet res per garantir-se la investidura perquè no té res de nou a oferir. Que tot segueixi igual. La corrupció estructural condemna el PP a la inacció, perquè si realment s’assumís la responsabilitat de canviar, hauria de saltar tot: començant pel mateix president, que des del cas Bárcenas hauria d’estar fora del joc. Però els altres han emmudit. No tenen res a proposar? Volen aplanar el camí a Rajoy per a unes terceres eleccions? No són capaços de plantejar projectes que responguin al problema de fons de tot Europa, el capitalisme de la desigualtat, l’enfonsament de les classes mitjanes i populars i la secessió dels rics? Només són capaços de viure a la contra, a l’oposició? Només hi ha una possibilitat que Rajoy se’n vagi: que prengui cos i credibilitat el suport de Podem i dels nacionalistes a una investidura de Sánchez i a el PP li entri vertigen.

De la impotència del PSOE en teníem notícia des del moment en què es va veure que era incapaç de liderar el malestar i rellevar un deteriorat PP. Podem semblava que s’havia de menjar el món i ha patit un empatx que l’ha deixat sense perfil recognoscible. Havia de ser el moment del canvi i tot continua gairebé igual. Gairebé és necessari un acte de fe per afegir, com ha escrit Joan Subirats, “però ja res serà el mateix”. Aquest és el fil que cal estirar, encara que ningú hi sembla disposat. I més quan Sánchez només surt del mutisme per defensar l’statu quo constitucional. Hi ha necessitat de canvi, però no hi ha projecte. Falta ambició: demanar més. El marasme espanyol no és diferent de l’europeu. Però salvar la democràcia de l’autoritarisme postdemocràtic requereix coratge i propostes, per despertar expectatives i vèncer la por. La ciutadania dubta i cal donar-li raons per creure i avançar.