Referèndums

L’argument, que a partir d’ara sentirem molt sovint, segons el qual un referèndum és donar la veu al poble i per tant un acte democràtic és un argument que no s’aguanta gaire dret, sobretot quan el referèndum redueix un afer de gran complexitat a l’absurda simplicitat d’un sí o d’un no emès visceralment i no amb un coneixement exacte dels pros i els contres. I els perills que una tal decisió comporta s’han materialitzat al Regne Unit amb el sí al Brexit.

El vendaval de falsedats dels independentistes britànics, capitanejats per Nigel Farage —racista declarat, descarat mentider, ultradretà i una de les últimes rates que abandonen el vaixell britànic a la deriva—, ha deixat escruixits fins i tot els partidaris de sortir de la Unió. Les conseqüències que haurà de patir el Regne Unit seran brutals i el nacionalisme anglès n’haurà estat l’artífex. El motor d’aquesta barbaritat va ser la patètica decisió de Cameron per salvar la divisió del seu partit i, de passada, salvar-se ell. A Catalunya tenim el paral·lel d’Artur Mas, el qual es va convertir a l’independentisme per raons anàlogues, però que —viure per veure!— la CUP li ho va impedir, obligant-lo a fer aquell còmic “pas al costat”.

La propaganda, sempre descarada, a favor del referèndum pot ser també força mentidera. Per què els partidaris del sí diuen que, un cop independent, Catalunya es quedaria igualment a la Unió Europea, quan tots els caps d’estat europeus ens han dit el contrari? Per què diuen que la corrupció de la família Pujol no hauria tingut lloc si Catalunya hagués estat independent? No comment.

No sé, però, si és pitjor la propaganda contra el referèndum dels partits no partidaris. I és pitjor no pas perquè menteixin, sinó perquè el gran argument és ridícul. No a un referéndum para romper España, diuen. Un eco modernitzat de la sagrada unidad de la patria. Hi ha arguments contra el referèndum molt més sòlids. El principal és el que ja he dit abans: que el poble no pot decidir amb un sí o amb un no, emès visceralment, res que tingui un mínim de complexitat, i menys encara sota una propaganda oficial esbiaixada. Cap referèndum no hauria d’hipotecar per sempre el futur de tot un poble, i menys amb un percentatge del 52%. El Regne Unit s’ha adonat massa tard de la trampa parada pels nacionalistes, i ara les generacions actuals i les que vindran n’hauran de patir les conseqüències.

Conclusió: després del resultat del Brexit, no crec en cap referèndum d’aquest tipus, i menys encara en un d’unilateral. Que a Catalunya han de millorar moltes coses, és obvi. Que mentre mani el PP no les obtindrem, també és obvi. Mentrestant, demanaria als socialistes, sobretot als del PSOE, i a Ciutadans, que pensin una mica més, perquè repetir això de no romper España, a més a més de fer riure, és justament gasolina per als independentistes. Deixem els referèndums per a la ultradreta. Hitler en va fer quatre i, naturalment, els va guanyar tots quatre.