La impunitat penal de la corrupció

Hi ha una percepció molt estesa entre la ciutadania que la corrupció no està castigada i, en tot cas, que als seus autors els surt molt barata, és a dir, que és rendible. El Roto, amb la seva proverbial agudesa, va representar aquesta opinió en una de les seves vinyetes, en la qual un corrupte es feia aquesta reflexió: “Els diners m'han portat a la banqueta, però m'han evitat la presó”. Aquesta opinió es correspon amb la realitat? Sí i no. Anem a pams.

La persecució dels corruptes, a nivell policial, no suscita problemes: és ràpida i contundent. És a partir de la fase judicial de la investigació del procés que sorgeixen circumstàncies que, a primera vista, són de difícil justificació. Entre elles cal enumerar: la durada dels processos (el cas Palau de la Música data de sis o set anys); la llibertat provisional dels encausats durant aquest temps; els pactes de la fiscalia amb els acusats que, sumats a la baixa penalitat assenyalada per a la delinqüència econòmica i al joc de les circumstàncies atenuants, condueix al fet que, amb freqüència, les penes de presó no excedeixin de dos anys i que, per tant, no s'arribin a complir.

La durada dels processos és una xacra a la qual ajuden una multiplicitat de causes: la complexitat dels fets jutjats, el garantisme (de vegades, excessiu) que presideix el procés penal, l'absència de col·laboració social en la investigació, la intervenció lletrada que, lògicament, troba enormes dificultats per compatibilitzar el seu deure de lleialtat amb els jutges amb la defensa dels seus clients i els canvis del personal judicial i fiscal produïts durant la tramitació del procés.

La llibertat provisional, una vegada superats els primers temps de la instrucció, esdevé gairebé obligatòria, si no hi ha risc de fugida o d'ocultació de proves. La llei és així, però produeix efectes nefastos en l'opinió pública. Els pactes amb la Fiscalia, d'altra banda, no deixen de presentar aspectes positius quan ajuden a la rapidesa del procés i a l'assoliment de determinats objectius, com la reparació dels danys ocasionats pel delicte. Però no estaria de més potenciar el control judicial sobre aquests acords.

Tampoc ajuda en tot aquest context la baixa penalitat d'aquest tipus de delinqüència; així, el blanqueig de centenars de milions d'euros està castigat amb una pena de sis mesos a sis anys de presó, mentre que el robatori d'un euro en unes dependències d'un local obert al públic ho està amb presó de 2 a 5 anys. Demagògia? No. Realitat.

El legislador hauria de plantejar-se una profunda revisió del sistema punitiu per ajustar-lo a l'escala de valors de la nostra societat, així com al dany derivat de la moderna delinqüència econòmica. A més, existeixen les circumstàncies atenuants, com la reparació del dany econòmic i la durada excessiva del procés; amb gran probabilitat, seran apreciades en la sentència definitiva, provocant la rebaixa de la pena legal en un o dos graus.

La cosa, amb tot, no acaba aquí.

La suspensió de l'execució de les penes privatives de llibertat no superiors a dos anys no constitueix per al tribunal un deure ineludible, com és creença molt generalitzada, sinó que és, simplement, una potestat que pot o no ser exercitada. Així ho han entès —i aplicat— alguns òrgans judicials sensibles a la naturalesa i efectes d'aquesta delinqüència. Seria aconsellable un major ús d'aquesta facultat judicial, mentre que la via de l'indult en aquests delictes hauria d'estar molt restringida i sotmesa a supervisió judicial, tant en la forma com en el fons, per evitar, com ha succeït, concessions escandaloses.

Ajudaria, en la lluita contra la corrupció, un increment notable del termini de prescripció dels delictes relacionats amb ella i, també, ja en fase penitenciària, un correcte exercici de les normes per no caure en tractes favorables o discutibles, com ha succeït, en més d'una ocasió, per exemple amb personatges famosos però corruptes.

Els aforaments, excessius, no són, en principi, un obstacle absolut en la durada del procés penal. Cal pensar que en elevar la categoria del tribunal competent es redueixen o se suprimeixen els recursos contra les sentències pronunciades; així, en el cas del Tribunal Suprem, no n'hi ha cap.

La majoria de les causes que motiven aquesta percepció social de la impunitat penal de la corrupció són atribuïbles al legislador. D'altres, als tribunals, fiscalia i advocats, i finalment, les més importants, són imputables a la tolerància i prestigi social de la corrupció, que redunden en la falta de cooperació ciutadana en la lluita contra ella.

Serà veritat que cada país disposa del govern que es mereix? Prohibida la desesperança. És en mans de la ciutadania la tolerància zero amb la corrupció i l'exigència de la introducció de les reformes pertinents.

Ángel García Fontanet és jurista.