Macron i els antisistema

La democràcia a Europa està estancada. Per molt que els poders establerts es neguin a acceptar-ho hi ha sensació que estem esgotant un sistema esgotat. Personatges com Barroso o Juncker s'han convertit en icones d'una promiscuïtat destructiva entre política i diner. L'excanceller alemany Schroeder, avui a Gazprom, o l'inefable Tony Blair, símbols de la pèrdua de rumb de la socialdemocràcia, parlen per si sols de les peripècies d'un sistema en deteriorament entre l'assalt al poder dels experts, la ruptura del vincle representatiu, la pèrdua de poder ciutadà i la falta d'expectatives que sumin. Autoritarisme postdemocràtic, postdemocràcia, cultura de la indiferència, són expressions per indicar que la democràcia necessita reactivar-se si no vol tenir els dies comptats. Crisi de representació i bloqueig del sistema són discursos recurrents.

En aquest context d'insatisfacció es multipliquen els moviments destinats a introduir falques en els instal·lats sistemes de poder. Podríem enquadrar-los en dos tipus: la fuga o ruptura respecte dels marcs territorials i socials (com el Brexit anglès, les temptacions rupturistes holandeses o els moviments independentistes escocès i català); i l'aparició de projectes polítics ressuscitats del passat o sorgits dels nous conflictes: retorn d'idees i propostes que havien estat desplaçades als marges (especialment des de l'extrema dreta), aparició de moviments antisistema de perfils polítics imprecisos, ja sigui des de l'apel·lació a l'aldarull (com les 5 Stelle italianes) o des de la confrontació entre el poble i les elits (com en el projecte originari de Podem), o projectes construïts sobre la filosofia d'allò comú a partir dels moviments socials.

En plena emergència d'aquestes temptatives, acaba de sorgir a França, on la contestació dels partits del règim semblava exclusiva de l'extrema dreta, un insòlit moviment antisistema sorgit del cor del mateix sistema i sense baixar-ne. Emmanuel Macron, 38 anys, enarca, és a dir, fruit de l'aparell genuí de formació de quadres per a la República, ministre d'Economia del Govern actual, després de constatar que “el nostre sistema i les nostres institucions no estan a l'altura dels francesos” i d'haver “comprovat fins a quin punt el sistema no vol canviar”, sense baixar del càrrec, ha mobilitzat milers de ciutadans amb l'objectiu d'assolir la presidència de la República, sense el suport de cap partit polític.

Com és habitual a la dreta i últimament també a l'esquerra, el seu punt de partida és el rebuig per obsoleta de la distinció dreta/esquerra. Però ell no la substitueix per l'apel·lació al poble davant les elits, sinó als ciutadans que volen el progrés contra els immobilistes. La política és així, tots donen per superades les contraposicions clàssiques, però la substitueixen per un joc binari tan vell com el que neguen. O potser hi ha algun moment en la història en què no s'hagi evocat l'oposició entre antics i moderns?

Un antisistema de centre, aquesta és la contradicció que ens aporta Macron, quan és lloc comú entre les elits dir que al centre hi ha l'equilibri del sistema. Macron assenyala els partits com a obstacle sense que sapiguem en què se'n diferencia el seu moviment. I la seva revolta contra el sistema comença amb un sol objectiu: assaltar la peça angular d'aquest sistema, la presidència de la República. Cosa que inevitablement sona a despotisme il·lustrat, el gran home que la ciutadania porta al cim per reformar el sistema des de dalt. En qualsevol cas, Macron és avui un dels polítics més populars de França (només Juppé té el seu nivell de reputació) i independentment d'on arribi l'aventura, contribueix a avivar la necessitat d'afrontar les deficiències d'una política que no s'ha ajustat a les noves escissions socials.

Macron, un antisistema del sistema per reforçar-lo? En qualsevol cas, l'experiència espanyola, amb els antisistema ja incorporats al sistema obliga a preguntar-se si amb la seva presència n'hi ha prou per reformar-lo. Les nostres democràcies necessiten ser restaurades. I com diu Pierre Rosanvallon, la seva restauració “no és només una qüestió procedimental, no és només la designació dels representants, és la manera com ells condueixen l'acció política sota la mirada vigilant del públic”. I això significa apoderar la ciutadania.