Fer “barcelonisme”

En plena postguerra, en una Barcelona grisa i industrial, el règim franquista va veure en el turisme un instrument de promoció econòmica i un “aparell propagandístic”. El 1941 va crear la Junta Provincial de Turisme de Barcelona, que va perviure fins a 1960. Va publicitar una imatge estereotipada de la ciutat, amb abundants elements folklòrics. Els missatges de la Direcció General de Promoció del Turisme que feien referència a Barcelona deien coses com aquesta: “Qualsevol diumenge, al matí o a la tarda, en qualsevol plaça o parc, es veuen arribar apressats els dansaires amb un petit embolcall que conté les espardenyes. Se les calcen, i immediatament formen una rotllana i, agafats de les mans, es lliuren solemnes i reconcentrats a una dansa, la sardana, que passa per ser l’expressió plàstica del geni català”.

Va ser l’època del “barcelonisme”, en paraules del periodista i historiador Jaume Fabre, que en un dels capítols de Destinació BCN defineix com a tal el que es va fer a Barcelona durant la postguerra en substitució del catalanisme “per la persecució neuròtica del franquisme a tot el que sonés a català”. Defensa Fabre que aquest barcelonisme va ser el que va reivindicar el patrimoni artístic i arquitectònic de la ciutat. El tancament que va imposar la dictadura va trobar en el Congrés Eucarístic de 1952 una via d’obertura forçada a Barcelona, que havia d’acollir milers de visitants.

Una vegada més, com en les exposicions universal i internacional, es va imposar una transformació urbana: si el 1888 va ser el parc de la Ciutadella i el 1929, Montjuïc, el 1952 va ser la del mateix barri del Congrés, a més de l’enderroc de les barraques a banda i banda de la Diagonal i una infraestructura fonamental: l’aeroport del Prat. Tres anys més tard, el 1955, Barcelona feia un salt quantitatiu com a ciutat turística amb l’organització dels Jocs de la Mediterrània.

José María de Porcioles va ser molt conscient de la conveniència d’atraure visitants a Barcelona. Explica Fabre que, per exemple, el longeu alcalde va ser hàbil en la promoció cultural: “La política de Porcioles de servir catalans universals per promocionar Barcelona va donar bons resultats”. Els elegits van ser tres: Dalí, Miró i Picasso. El museu que porta el nom d’aquest últim va obrir el 1963, i uns anys més tard, el 1975, va néixer la Fundació Miró.

Però si d’alguna cosa va ser promotor Porcioles va ser de l’organització de congressos: “Barcelona, ciutat de fires i congressos”, va ser, de fet, una de les marques de la capital catalana. I ho va arribar a ser tant que el 1972 va ser líder d’aquestes cites. Animat amb aquest èxit, el discutit alcalde va impulsar a la recta final del seu mandat la realització d’una Exposició Internacional el 1982, que es considera embrió de la idea d’organitzar la cita olímpica 10 anys després, i amb ella una altra de les grans transformacions que ha viscut la capital catalana: l’obertura de la ciutat al mar, la Vila Olímpica, l’anella olímpica, un nou barri a la Vall d’Hebron i importants infraestructures viàries. Un cop més, la celebració d’un esdeveniment de calibre com uns Jocs Olímpics va contribuir a consolidar aquest barcelonisme.

Enric Truñó, una de les persones més involucrades en la celebració d’aquests Jocs, explica en el llibre que la cita va servir per fer realitat un somni: “Modernitzar i presentar una nova imatge de Barcelona al món”. A partir d’aquí, el turisme es va convertir en un sector econòmic puixant fins a representar més del 14% del PIB de la ciutat.

Però aquest pes té el seu costat fosc: una pressió de milions de visitants, gairebé nou l’any passat, sobre una ciutat ja densa. Les dues últimes mirades sobre el fenomen del turisme que conté Destinació BCN destaquen aquesta altra cara de la moneda: els costos excessius que ha suposat el fenomen des de l’inici d’aquest segle, amb un model de desenvolupament de baixa qualitat, sens dubte molt allunyat de les idees que li van donar la primera empenta fa 100 anys. La periodista Patrícia Gabancho, per exemple, critica la pressió excessiva sobre el centre de la ciutat, la clonació dels centres històrics i una prosperitat mal repartida: “No és cert que Barcelona aposti per ser una ciutat de coneixement, talent i innovació: és una ciutat que d’una manera constant s’està venent al turisme”. Una sensació semblant té l’escriptor Jaume Subirana: “Barcelona ha passat en trenta anys de viure per ser ensenyada a viure de ser ensenyada”.