Frenar la marea amb les mans

En el lliurament dels premis europeus de l’Espai Públic Urbà, la setmana passada al CCCB, una frase va gelar el somriure dels presents. Copenhaguen va rebre un esment especial per ser la ciutat que marca la pauta en la transformació dels seus espais. I un dels membres del jurat internacional, a través del vídeo, va dir que la capital danesa “és el que era Barcelona als noranta”. Carai!

Totes les ciutats es transformen, per bé o per mal, però només algunes, en algun moment, combinen amb exactitud la funció i els valors, la bellesa i l’oportunitat, el projecte i els objectius. Això era Barcelona i ja no ho és. No perquè es rebaixava des de llavors la qualitat de l’espai públic, no perquè hagi deixat d’operar sobre els seus racons, sinó perquè Barcelona ha deixat de pensar. D’arriscar. Barcelona és avui urbanisme de rutina. Ja no enlluerna, com quan venien els gurus de Harvard a prendre notes.

Va prendre la paraula Ada Colau i, cosa rara en ella, va presentar un discurs tremendament confús. Va parlar d’un espai públic, a Barcelona, víctima de múltiples “captures”, coses que el banalitzen, el tematitzen, el privatitzen. Va usar més verbs per diagnosticar el problema, i va anunciar que la recuperació serà el missatge que portarà a l’octubre a Quito. Benvinguda sigui la reedició de la vocació internacional, ni que sigui per portar exemple a les ciutats de mons convulsos. Fa uns mesos, precisament parlant d’espai públic, es va elaborar la Declaració de Barcelona, que estableix els paràmetres bàsics d’aquestes illes de convivència que són les places, i sorprenia veure que un paper treballat aquí fos tan poc europeu, tan dirigit a posar ordre en aquelles ciutats que estan sota mínims i que necessiten fer de les places un àgora polivalent de valors nous, com qui planta un brot esperançat. Llegida a Barcelona, la Declaració era retòrica pura. Ara Barcelona viatja a Quito a explicar aquestes coses: estaria millor anar (a més) a Copenhaguen a discutir solucions del segle XXI.

L’espai públic de Barcelona és, en general, correcte. No té l’espurna que tenia als noranta: és molt reiterat, molt avorrit, però és bo. El problema està en l’ús. La violència sexual de la Vila Olímpica, la intensitat del turisme o la concentració inhumana de manters són coses que graviten sobre l’espai, que irriten els veïns, però no són qüestió de disseny sinó de gestió. Gestió de ciutat. Aquests dies es va presentar un llibre bonic: Destinació BCN, coordinat per Saïda Palou, dona sàvia en el tema, que explica com la ciutat va construir durant un segle un model turístic, que al mateix temps era imatge emmirallada per als seus ciutadans, fins que la cosa se’ls en va anar de les mans. Amb el disseny de parcs i places passa el mateix: que se’n va de les mans si la gestió municipal no posa ordre en els usos; si és pura impotència i bones intencions.

A l’actual consistori li repugna l’autoritat, encara que l’exerceix. Ara mateix, Ada Colau ha pres dues decisions. Mantenir tancat el CIE i prohibir la circulació de segways al passeig marítim. Pim-pam. La primera mesura és justa i proporcionada: respon a un clam mobilitzat. La segona és un exemple de com es crea inseguretat jurídica. Ja entendran que no defenso en absolut el trànsit d’aquests trastos que em semblen inestables i poc de fiar. Però suprimir el circuit màxim d’un dia per l’altre, sense avisar, posa els pèls de punta als qui van invertir, amb llicència municipal, diners per explotar el filó. La gestió del turisme és tan grossa que necessita complicitat: posar-se en contra els qui haurien de ser agents amics és un error. Parlo, per exemple, dels representants dels pisos turístics legals. Són els primers interessats a suprimir la competència salvatge. Hi ha bon rotllo? Doncs no.

El turisme entronca amb un altre fenomen emergent: l’economia col·laborativa. No es podrà fer front a la saturació fins que no hi hagi una bona regulació que posi al descobert els circuits —també especulatius— d’aquesta economia en principi simpàtica. El Parlament prepara una llei. L’Ajuntament ha parlat amb ells? No. La gestió no és només posar ordre, sinó també posar futur. Frenar la crescuda de la marea amb les mans només porta a la frustració. I en això estem. I ja ha passat un any des de les primeres promeses de canviar-ho tot.