El mètode de la cadira buida

L’advertència era clara: “Poden estar segurs que faré que se’n vagin d'una manera o d'una altra, si no és per la porta, serà per la finestra”. Parlava d'acomiadaments i qui s'expressava així era Didier Lombard, un executiu ambiciós i expeditiu disposat a reconvertir France Télécom, la principal operadora francesa de telefonia, amb 110.000 empleats, al preu que fos. Endinsar-se en l'informe del fiscal de París, que acaba de demanar el processament de Lombard i de sis exdirectius més per assetjament moral, fa venir esgarrifances.

Tot va començar a la reunió celebrada a París el 2006 que Lombard va convocar per “motivar” els seus quadres directius en el compliment del pla de reconversió projectat: “En tres anys, 22.000 empleats hauran d'abandonar l'empresa i 14.000 més hauran de canviar de destinació”, va dir. I va començar el terror. Hi ha executius tòxics que recorren a mètodes tòxics per aconseguir els seus objectius. El cas de France Télécom s'ha convertit en el paradigma d'un tipus de gestió desangelada, en el sentit literal de ‘sense ànima’, que anteposa l'optimització dels beneficis a qualsevol altra consideració. I, per descomptat, als drets i el benestar dels seus empleats, aquest concepte retrògrad que algunes escoles de negocis denigren perquè no incentiva la productivitat.

Sens dubte, no hi ha millor mètode per augmentar la producció, i de passada la submissió, que el terror. Però als executius de France Télecom se'ls en va anar les mans perquè el mètode, a més de tòxic, era pervers: consistia a vincular el salari dels quadres intermedis a l'assoliment dels objectius d'acomiadament. És a dir, que com més s'hi apropaven, més gran era el bo: cada acomiadament augmentava la prima de final d'any.

La cobdícia estimulada des de la cúspide va portar a les formes més variades de pressió: des de traslladar una mare a un lloc allunyat dues hores de cotxe del col·legi dels seus fills a degradar les tasques del lloc de treball. Però el que solia ser definitiu era el mètode de la cadira buida: moure el personal una vegada i una altra i deixar els “assenyalats” sense taula, sense cadira i sense destinació durant setmanes, fins que “s’estovaven”. El fiscal ha reunit correus electrònics infames i anotacions d'una crueltat esquinçadora. “El mètode funciona”, se’n vanagloriaven els qui ensinistraven els quadres intermedis a l'escola de gestió de Cachan.

El clima laboral es va degradar ràpidament. El fiscal relata el terror dels empleats a rebre el divendres a la tarda algun d'aquells fatídics missatges de correu en els quals se'ls “venia” com podia ser de rendible, per exemple, dedicar-se a l'apicultura. Entre 2008 i 2009 es van produir 35 suïcidis. El 2010 eren ja 60. La majoria dels qui es van llevar la vida van voler deixar clar el motiu: molts es van suïcidar a la mateixa oficina i gairebé tots van deixar cartes de comiat. Un d'ells va arribar a irrompre amb un ganivet clavat al ventre, a mode d'harakiri, en una reunió d'executius. I uns altres van convertir en literal la metàfora de Lombard: abans de sortir per la porta van preferir llançar-se per la finestra.

El 2009, els sindicats van denunciar la cúpula directiva per “posar en perill” amb els seus brutals mètodes “la vida dels altres”. El 2010 es va obrir una investigació penal que ha conclòs ara amb el demolidor informe fiscal en el qual queda clar que el clima de terror tenia per objecte “desestabilitzar psicològicament els empleats”. Els suïcidis van ser només la punta d'un gran iceberg que incloïa desenes de temptatives, moltes baixes per depressió i moltes crisis d'ansietat. L'informe fiscal descriu amb cruesa fins on pot arribar la competitivitat extrema en la societat del rendiment.

Quantes empreses utilitzen mètodes similars? Quantes “incentiven” amb bons la reducció de plantilles i la degradació de l'ambient laboral? El cas de France Télécom, que el 2013, després de la marxa de Lombard, va absorbir la britànica Orange i en va adoptar el nom, no va sorgir del no-res. S'inscriu en una tendència que Zygmunt Bauman descriu d'aquesta manera: “El progrés s'ha convertit en una mena de joc de les cadires persistent en el qual un moment de distracció pot comportar una derrota irreversible i una exclusió inapel·lable. En lloc de grans expectatives i dolços somnis, el progrés evoca un insomni ple de malsons en els quals un somia que es queda ressagat, perd el tren o cau per la finestreta d'un vehicle que va a tota velocitat, i que no deixa d'accelerar". Si això passa amb caràcter general, què no passarà en aquelles empreses governades per directius tòxics com Lombard.