El franquisme sociològic

El sorpasso que s'havia de produir entre Podem i PSOE el va fer el PP sobre si mateix. Es va avançar a la seva pròpia ombra. Va guanyar més vots i escons malgrat que tants creien inevitable el que les enquestes pronosticaven, que la corrupció li passaria una altra factura més: la financera d'Estat i la finançadora del partit, així com la corrupció política que va esclatar a última hora del ministre de l'Interior contra els indepes i fins i tot contra persones gens sospitoses de ser-ho com l'aleshores alcalde Trias. Una factura que havia de ser rotundament cara per formar govern, qui sap si definitiva fins al punt de portar la dreta més rància a l'oposició a les Corts i fora de moltes butaques. I res, tu. El PP guanya les eleccions espanyoles i fins i tot es permet el luxe de guanyar vots catalans i ser el vencedor valencià.

La sorpresa va ser superlativa per a tantíssimes persones que de seguida van entrar en dol per les xarxes. Una servidora també va obrir els ulls com unes taronges aquell diumenge a les 9 del vespre. Em vaig dir una vegada més: vet-lo aquí, ben content, el franquisme sociològic. Vet-lo aquí, vaig repetir, que ve saltant per les muntanyes. Hi ha títols de novel·les (Helo aquí que viene saltando por las montañas) que per mi són saviesa popular, frases fetes que m'assisteixen sovint: aquest és de Jerzy Andrzejewski. Un altre mantra d'aquella nit hauria pogut ser Marsé i els seus tancats amb una sola joguina. També el títol de Rodoreda que recorda que la guerra no acaba, quanta, quanta guerra. Però em va sortir el senyor Jerzy. Vaig anar a buscar el llibre (Alianza 1969; traducció de G. i E. Makowiecki) al lloc dels meus estimats polonesos i vaig trobar ràpidament aquest diàleg en una pàgina que té la punta doblegada perquè així el trobi sempre que m'urgeix:

“— ¿Te has vuelto pesimista?

— Todavía no. El verdadero pesimismo empieza cuando dos piernas se vuelven insoportables.

— En efecto. Pero entonces siempre queda una solución, se pueden cortar.

— Se puede, pero uno no lo hace en general y grita que todas las piernas son insoportables.”

El franquisme sociològic, de nou: perenne, actiu, immarcible, aconseguint que una part immensa de la societat espanyola (per no parlar de la catalana, la valenciana i la basca) se senti amb les cames trencades.

Vaig haver d'atendre ràpidament per Whatsapp joves amistats que estaven de dol rigorós pels resultats, a punt com qui diu de tallar-se les cames, mentre al mateix temps constatava que les amistats de la meva generació i fins i tot més grans callaven com morts. Al que està en la cinquantena, un indepe cupaire que demanava a crits emoticones una explicació a la pèrdua de més d'un milió de vots d'Units Podem, l'hi vaig escriure a la brava: mentre Espanya no vulgui saber res del franquisme sociològic ni el descrigui amb tots els ets i uts no hi ha res a fer, noi. Aquella nit només vaig intercanviar reflexions, mantres i udols amb nois: també és una qüestió de gènere? A les noies ens va importar menys aquella nit, o és que les meves amigues estaven totes de meditació transcendental?

Més dur de consolar era el d'uns trenta anys. Xaval, us tocarà a vosaltres acabar amb el franquisme sociològic, nosaltres hem arribat fins aquí i ja ho veus. Ja, va respondre, però és que jo no sóc espanyol ni res. Alerta: no és indepe com l'anterior sinó que, són les seves paraules, li fa vergonya ser espanyol. No és català, no vol ser espanyol. No sé el que sóc, insistia. Només faltava l'arravatament unamunià al quadrat: me duele España, me duele Europa (cuejava el Brexit). Em vaig posar seriosa: tothom és d'algun lloc del mapa, caram, o d'uns quants; dius el que dius per dilatar l'assumpte, no pensar i evitar responsabilitats. Però amb els anys no tenim altre remei que assumir la història viscuda. La dreta espanyolista no és democràtica. Ja, sí, va dir ell.

Vaig respectar el dol dels meus amics. Intentava dir-los que el franquisme sociològic ho fa molt bé i continuarà així si no se li talla el pas: un arriba al servei públic, polític o administratiu, per enriquir-se, que el que és de tots és d'un. Primera llei del franquisme i els seus clients, avui els seus votants.

Que guanyin no és estrany. El que és estrany és viure-ho. Si els podemites han perdut tant a Espanya —però no a Catalunya ni a Euskadi— potser és perquè fallen en una cosa profunda. Amb tot, és infantil dubtar de la teva carretada de vots i els teus 71 diputats. Aquesta batalla no es guanya així com així. Ni serà el mateix franquisme sociològic qui es posi a la picota. Aquest sorpasso sí que cal fer-lo des de fora.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF