Filosofia de la mutació permanent

Sobtadament, sense que ningú se n’hagi adonat, els periodistes culturals espanyols ens hem reunit en una espècie de conciliàbul en el qual no deixem de complotar. L’expressió de goig gremial més recent va sonar airosa fa una setmana a Santander. Professionals adobats en mil batalles, destres en l’art de la polèmica, l’elusió i el sarcasme, es van tancar a conversar sobre la nova enginyeria cultural. Aquest rètol agrupa els innovadors que llisquen amb els seus artefactes en els marges de la indústria i en la perifèria de la ciutat. Són joves (encara que no tots), amb una inventiva loquaç, i un altre estil de pensar i fer cultura. D’ells podria dir-se que han patentat una cosa així com un museu portàtil, o un art casual, o que són actors anònims, o virtuosos i erudits ambulants, o que impulsen la més recent migració de gèneres narratius. No importa quin sobrenom els donem. Probablement en el moment de llegir aquestes línies, ja hagin canviat de nom i els seus enginys explorin altres territoris. La singularitat de la trobada ha estat l’escenari aixecat pels periodistes: una passarel·la en la qual el desconegut fa desfilar les seves invencions. Dolorosament conscients de la seva obsessió com a missatgers i intèrprets, els periodistes compartim per primera vegada la recerca que ens ajudi a dibuixar el nou mapa cultural d’Espanya. Ja sabem on estan les grans institucions culturals (les pinacoteques, els teatres, les biblioteques…), però la imaginació vola lliurement i va on vulguis. CartoDB, Basurama, Domestic Data Streamers, Cybersyn, Urbanario, Teknedata, Malvalanda, Zapico, The Machine To Be Another, Rebobinart, Antimuseo, Pannonico, Radio África, Festival Márgenes… Als periodistes culturals ens anima un egoisme savi: volem saber el que fan, sentir-los explicar com ho han fet, i que ningú ens retregui deu anys després que no vam saber veure-ho a temps.

L’arquitecte i enginyer Carlos García Delgado va inaugurar el congrés amb una lliçó magistral sobre els mecanismes de la ment creativa i ens va sorprendre amb el resum d’una investigació de més de vint anys. L’exposició sobre el mètode cibernètic empleat per la consciència, i el paper crucial reservat a la memòria, va crear el marc conceptual per entendre la ment dels creadors. La conclusió és: si creus que saps on van, és que t’has equivocat.

Els periodistes culturals (agrupats segons les quatre escoles de la tradició en escèptics, cínics, estoics i hedonistes) patim una inquietant però prometedora ansietat. Se’ns ha encarregat explicar el que va passar ahir, però no deixem de buscar el que vindrà. Si la nostra curiositat fos compartida per les institucions, el flux creatiu dels pioners discorreria per àmplies lleres d’innovació. En lloc d’obrir-se pas pel seu compte en la, de vegades, tortuosa perifèria, els innovadors podrien emprar la totalitat de la seva energia creativa donant forma a l’imminent, a l’inconcebible.

És una consciència irritada la que està present en aquests diàlegs: la transformació exigeix una ment creativa i a qui no ho comprengui li espera una complicació amarga. Ens trobem enmig d’un trànsit cultural de gran envergadura. L’oportunitat s’assembla a la que va tenir Moisès a la llera del mar Roig. Com que el món inventa problemes nous sense resoldre els antics, la creativitat dinamitza una impetuosa transmutació: el seu anunci ens sedueix i els seus arguments ens persuadeixen. És una filosofia de la mutació la que estimula la nostra mentalitat. En suma, es tracta d’això: si creus que saps què està passant, és que t’has quedat antiquat.