Cal respectar les persones?

Respecto, en principi, totes les persones, però no totes les idees. Les idees que tenen les persones, naturalment. Escric aquest article després de veure el debat entre Oriol Junqueras i Josep Borrell al programa de 8TV que dirigeix Josep Cuní. En termes futbolístics, el resultat del debat hauria estat de 5 a 0 a favor de Josep Borrell, si aquest hagués jugat en camp contrari. Junqueras ha acabat totalment noquejat davant la implacable realitat dels fets i argumentacions que exposava, pausadament i amb tota claredat, l’antic ministre socialista.

El vicepresident econòmic del Govern català no ha respost cap de les qüestions que se li formulaven, cap. Només anava repetint la famosa falca que els catalans tenim dret a decidir. Era el seu únic argument quan les qüestions que es plantejaven eren altres. Borrell demanava la seva opinió sobre dos temes: si considerava que la independència suposa l’exclusió de Catalunya de la Unió Europea i si el càlcul de les anomenades balances fiscals va ser erroni durant molt temps fins que fa un any el va corregir Andreu Mas-Colell, conseller d’Economia amb Artur Mas i antecessor de Junqueras en aquest càrrec. Tant en un cas com en l’altre, Junqueras havia sostingut repetidament que la independència no suposava la sortida de la UE i que el dèficit fiscal català fins ara era de 16.000 milions d’euros (l’any passat 14.000), gairebé la meitat del pressupost anual de la Generalitat, quan Mas Colell l’havia rebaixat a 2.000.

Tant en un tema com en un altre el mantra sempre era el mateix: “Però si els catalans tenim dret a decidir, això ho sap tothom”. Borrell li recordava que les seves afirmacions no es corresponien ni amb les normes europees ni amb les dades econòmiques, li demanava que raonés les seves posicions i si s’hi reafirmava. Era igual, la resposta sempre era fugir d’estudi: “Però si tenim dret a decidir”. Arguments, zero.

No obstant això, el greu de l’assumpte no és Junqueras, el greu és que els mitjans de comunicació catalans, especialment els audiovisuals, tant públics com privats, repeteixen el mateix des de fa anys en la manipulació de les notícies, en les declaracions dels polítics, en les tertúlies. Afirmacions sense cap base es donen ja per suposades, ni tan sols cal justificar-les. Rentat de cervell continuat. “Una mentida repetida moltes vegades passa a convertir-se en veritat”. Ja saben qui va formular aquesta consigna gravíssima, cap allà els anys trenta del segle passat, no fa falta repetir-ne el nom. La seva aplicació a Catalunya ha estat d’una enorme eficàcia.

Però també cal dir que la majoria d’aquells que, per ofici i coneixements, saben que determinades afirmacions no estan fonamentades, és a dir, els juristes que no poden tenir dubtes de la sortida de la UE en cas de secessió o els economistes que coneixen bé el mal càlcul de les balances fiscals, fins i tot si té gaire sentit calcular-les, o bé han justificat les posicions oficials o bé han callat, mirant cap a un altre costat, per no comprometre’s.

En aquest sentit, el llibre de Borrell, escrit conjuntament amb Joan Llorach, Las cuentas y los cuentos de la independencia (Editorial La Catarata, Madrid, 2015) ha estat un exemple de com s’ha d’actuar per configurar una opinió pública ben informada: esbrinant la veritat de les coses, exposant-la amb claredat, difonent-la. Un altre llibre exemplar, que rebat de forma molt ben argumentada la fal·làcia del pretès dret a decidir, és el de Xavier Pons, catedràtic de Dret Internacional de la Universitat de Barcelona, Cataluña: derecho a decidir y derecho internacional (Editorial Reus, Madrid, 2015). Però als tertulians habituals de les ràdios i televisions catalanes, sospitosos per descomptat, no els cal llegir llibres, els seus coneixements només brollen de les seves emocions. Com Junqueras dilluns a la nit.

Per això deia al començament d’aquest article que respecto, en principi, totes les persones, però no totes les idees. És clar, per exemple, que les idees que van en contra dels principis bàsics de la convivència, especialment la llibertat, la igualtat i la solidaritat, no són respectables. Quant a les persones, fixin-se que prenc la precaució d’escriure “en principi”, perquè aquelles que no són rigoroses en la consideració dels fets ni coherents i lògiques en les argumentacions, tampoc són respectables. Ho entens, Junqueras?

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.