L’adéu de les masies del cap de Creus

Les masies han estat durant segles unitats de producció en zones aïllades, fins a l’arribada de la industrialització de l’agricultura i el desenvolupament urbà i turístic. De la majoria només sobreviuen ruïnes en deteriorament progressiu. Els masos perduts del cap de Creus, llibre de gran format i bellament il·lustrat a tot color, recull la situació i la història d’una trentena de masies dels termes de Cadaqués, el Port de la Selva, Llançà i Roses. El seu autor, Arnald Plujà i Canals, és ben conegut pels seus treballs sobre toponímia i història de la zona. Per aquest volum ha recorregut a l’observació de camp (complementada per les eloqüents fotografies de Robin Townsend), documents d’arxiu, padrons i entrevistes amb els últims habitants.

De les 400 masies que al segle XV s’alçaven entre Portbou i Roses, fa mig segle en quedaven actives un centenar, i avui amb prou feines estan habitades mitja dotzena. Les dificultats d’accés a moltes de les zones del cap de Creus fan que majoritàriament no s’hagin reconvertit a usos recreatius, com ha passat en altres llocs. El problema d’aquests usos alternatius (en la introducció hi ha un record per a l’arquitecte Antoni Vilanova i Omedas) és la reconstrucció i ampliació dels edificis amb materials i tècniques alienes al territori. Recordem que el paisatge del cap de Creus es caracteritza per les feixes i les construccions de pedra seca, que li atorguen una personalitat única.

Per donar una idea de la riquesa de l’obra, n’hi ha prou amb l’exemple del Mas de la Llobatera, que l’autor anomena “la catedral de la paret seca” per la qualitat de la seva construcció. Està situada a 350 metres, en els vessants del Pení, al terme de Roses però més a prop de Cadaqués, fins al punt que el 1387 Pere III el Cerimoniós va atorgar a aquesta vila el dret d’acollida en cas de perill per als seus habitants. Ja hi ha petjades de l’arrendament de les pastures al segle XVII, fins que al XVIII arriba una etapa de floriment per al cultiu de la vinya, els derivats de la qual fins i tot s’exportaven a Amèrica. El 1850 una bandada de llops va saltar les tàpies del corral i va devorar 76 cabres mentre els habitants ho contemplaven impotents des de la teulada (precisament el nom Llobatera al·ludeix a un parany per a llops). Els últims testimonis d’ocupació són una família que utilitzava la masia per guardar cabres i cultivar un hort, fins que el 1959 va quedar totalment abandonada, amb la preciosa construcció en pedra seca en autèntic deteriorament.

En cada un dels capítols, un plànol informa de la situació de la masia i s’explica la forma d’accedir-hi: és a dir, el llibre funciona també com una petita guia per a amants de l’arquitectura popular. A part de les fotos actuals, algunes velles fotografies testimonien com eren els edificis fa dècades, amb mostres de la seva activitat, dels seus interiors i dels últims habitants del lloc. Un apèndix mostra la “relació d’habitants dels masos, extreta de padrons dels segles XIX i XX”.

En resum: tota una mina d’informacions arquitectòniques, històriques i etnogràfiques que donen una nova vida a aquestes velles construccions i que tant de bo revifin l’interès per aquest valuós tros del nostre patrimoni en perill.

ELS MASOS PERDUTS DEL CAP DE CREUS

Arnald Plujà i Canals

Fotografia de Robin Townsend

Brau Edicions

240 pàgines. 34 euros