Robert Manrique: “Ser víctima és molt complicat”

Demà és l’aniversari del terrible atemptat d’Hipercor, un altre aniversari, just quan la violència sacseja el món per tot arreu, una violència insidiosa i inútil, sempre injusta, que fa encara més profund el record d’aquells que van veure com el seu món —un món concret, alegre i normal— saltava pels aires ara fa gairebé trenta anys. És difícil descriure com una bomba et trenca la vida a trossos. Robert Manrique era carnisser del centre comercial. “Quan vaig entrar a la UCI el meu fill gatejava; quan vaig sortir de l’hospital ja corria. Un dia se’n va anar al llit de la mare, la va abraçar i li va dir: ‘No pateixis, ara el pare sóc jo.’ Avui és un homenàs de metre vuitanta i em diu: ‘Que cap altre nen passi pel que jo vaig viure. Per això em moc’”, explica.

Manrique va ser president de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes, un nom que esquiva la temptació política de centrar el problema en ETA. Ha deixat el càrrec però continua al peu del canó. No anirà al monument d’Hipercor aquest diumenge. “Tampoc m’hi han convidat, però això és el que menys importa. No m’agrada que s’utilitzi el dolor de les víctimes amb finalitats politiques. Ningú no pot parlar en nom de les víctimes. Jo no haig de saber què vota cada víctima. A la víctima la tria l’atzar, de manera que per força és un grup plural”, afirma. “El Ministeri de l’Interior banalitza les víctimes quan les utilitza”, afegeix. “Hi ha una indemnització, no la d’ofici, una altra, d’Hipercor, que encara no s’ha cobrat. Si vas al Ministeri a reclamar, a demanar orientació o a qualsevol cosa, et trobes una paret. No res, zero”.

Ho il·lustra dient que falta localitzar 280 víctimes, que sap que existeixen però que no sap qui són. Víctimes d’atemptats de petites organitzacions, d’esquerra o d’extrema dreta, de fa anys. “Vaig portar el dossier al Ministeri. ‘Quina gran feina’, em van dir. I el van deixar sobre la taula. No fareu res? No, que vinguin ells. Així funciona”. La descripció que Manrique fa com a gestor de la reparació de centenars de víctimes és descoratjadora. No és cert que se les atengui amb el respecte que mereixen. Tot i que hi ha altres maneres de reparar les ferides. Manrique es va entrevistar amb “el seu” etarra, Rafael Caride. Pregunto si l’home el va mirar als ulls. “No”, respon.

“Era una sala gran, amb un finestral que donava a un paisatge de muntanyes, amb tots els colors del verd, com canta Raimon. Ell estava d’esquena, amb les mans al darrere. En sentir que jo entrava es va girar i em va dir: ‘Bon dia’. Ens van asseure. Jo necessitava una mica més de distància física i em vaig apartar. Ell va seure amb les mans i els ulls entre les cames. Era un home gran, cepat, i semblava un cuquet d’aquests que si els toques es fan una boleta”. Aquest és el relat. “Em va dir que era ateu i que el perdó religiós no li valia”. Però el seu cas no li sembla més rellevant que aquells que em narra de discriminacions, d’oblits, d’injustícia, en definitiva, una injustícia envers les mateixes víctimes que el Govern homenatja a través dels representants oficials, molts dels quals, militants del partit que mana. “Fa tres anys que el ministre Fernández Díaz em va dir: ‘Escolta, hem d’asseure’ns a parlar, i encara l’espero”.

No li va agradar que el Parlament català rebés Otegi. “Però, i què? És la meva opinió. No és rancúnia. Res de rancúnia, límits, sí. Jo he anat a una Herriko taberna i en veure que falta una foto dels seus herois, gent que ha matat gent, em diuen: ‘No, aquest s’ha reinserit, ja no és dels nostres. Quan el govern diu que ETA no està derrotada, jo dic que se’ls ha de donar temps, collons. L’important és que no matin.”

Barcelona va trigar tretze anys a posar el monument a la Meridiana, a Vic es farà ara. “Aquí m’han reconegut que miraven cap a una altra banda. Sí, és complicat ser víctima. Ningú et diu què has de fer. Et creus el que diuen els qui manen i si els qui manen no fan res, estàs perdut. L’abandonament de l’Estat també és dolor”. Manrique explica moltes coses i en calla moltes, també. Ara escriu. Una memòria de tot plegat. “Comença el dia que Samaranch proclama que Barcelona farà els Jocs Olímpics i ETA es frega les mans…”