El Shakespeare més excitat

Londres, 1593: una epidèmia de pesta ha obligat a tancar tots els teatres. Portat per la irrefrenable passió per l'escriptura però també per la carnal, un William Shakespeare de 29 anys, dramaturg ja amb obres com Titus Andronicus o Ricard III, molt enamorat però no se sap bé de qui, no pot estrenar una obra nova però tampoc aturar la seva ploma, per la qual cosa crea el poema narratiu Venus i Adonis. La fogositat sensual i sexual és clara: és la història d'un desig, una temptació i una seducció tan ardent com fredament frustrada. L'èxit de la que potser sigui l'obra on l'excitació sexual de Shakespeare és més explícita és total perquè es converteix en el llibre més venut de l'època isabelina, amb 16 edicions en 47 anys…

“El poema pertany clarament a la tradició de la literatura eròtica, el gust per la poesia amorosa estava molt estès llavors i els recursos retòrics del Renaixement i del Barroc eren molt benvolguts; això, unit a la qualitat del text, explica el seu èxit”, exposa el poeta i catedràtic de la Universitat de Girona Salvador Oliva, shakespeareòleg que ha traduït al català l'obra completa teatral i poètica del bard anglès i que ara ha fet el mateix amb Venus i Adonis (Ara Llibres). El va afrontar pensant que mai s'havia traduït abans, fins que va descobrir fa molt poc una versió de l'escriptor, polític i advocat Magí Morera de gairebé un segle, del 1917, prologada per Josep Carner i editada per La Revista: “De tota manera, una altra traducció era necessària perquè a aquella li pesen moltíssim els anys, avui és gairebé il·legible; a més, ho va fer amb decasíl·labs rimats, fet que el va obligar a desviar-se molt de l'original”, sosté.

Oliva, que ara prepara l'altre gran poema en prosa de Shakespeare, La violació de Lucrècia, ha invertit dos anys i mig a abocar a un català actual (“així es recupera la mateixa immediatesa que tenia l'obra de Shakespeare amb els seus lectors i espectadors”) i amb una mètrica d'art major d'alexandrins i dodecasíl·labs (“el català necessita el doble de síl·labes que l'original”) un Venus i Adonis que, en la tècnica poètica, beu d'Aristòtil  i Horaci i, en el seu contingut, de les impagables Les metamorfosis i Els amors, d'Ovidi.

Tot això està al servei d'una història que han pintat grans mestres (Ticià, Il Veronese, Rubens, José de Ribera…) a partir d'un irresistible Adonis (“l’home més bell de tots, que fa ombra a les ninfes”) que ignora olímpicament l'amor (“La caça li agradava; l’amor, gens”), impassible davant el cèrcol de la dona (“fuig, quadre sense vida, pedra freda, insensible, / ídol pintat, imatge opaca i morta, / estàtua que només acontentes els ulls”, li deixa anar Venus). “‘Jo no conec l’amor’, diu ell; ‘ni el vull conèixer’”, li respon Adonis, argumentant-ho amb algunes de les frases-aforismes que tant abunden en l'obra: “‘El préstec és massa alt i no em vull endeutar, / perquè he sentit dir que era vida en la mort, / que, en un mateix sospir, hi ha rialles i plors”.

Adonis argumenta, per treure's l'assetjament de damunt, que és massa jove i, després de molt aguantar, només concedeix un petó perquè, encara que té l'ocasió, no culminarà l'acte sexual ("tot i estar damunt d’ella, no pensa cavalcar"). El jove ho té clar: "L’amor és veritat, la luxúria és mentida". Coherent, doncs, escollirà, dramàticament, anar a la caça del senglar.

En qualsevol cas, el fracàs de la relació no serà perquè Venus no hagi insistit, perquè, davant la indiferència d'Adonis, fins i tot li arriba a implorar, dues vegades, pietat (“Pietat’, crida ella, ‘jovenet cor de pedra” (….) tendresa, compassió!"). L'assetja amb un catàleg completíssim: des d'oferir descaradament el seu cos ("nodreix-te del que vulguis, en muntanya o en vall; / pastura en els meus llavis; si els trobes massa secs, / baixa fins on reposen les fonts més delectables") fins a seduir-lo intel·lectualment amb arguments gairebé filosòfics derivats del carpe diem ("la bellesa es frueix, / el gra produeix gra; la bellesa, bellesa, / i com que tu vas ser engendrat, has d’engendrar". Fins i tot li enlletgeix un possible acte onanístic dues vegades: "La bellesa no pot malgastar-se ella sola". Quan s'inici la desgràcia, les seves profecies i malediccions sobre l'amor són de les demostracions més grans del Shakespeare més gran: "D’ara endavant la pena assistirà l’amor; / la gelosia li farà d’acompanyant, / trobarà un dolç inici, però un final amarg;/ será massa exultant o massa miserable, / i els seus plaers serán molt menys que els seus dolors".

Venus és una dona imponent, que pren la iniciativa. "El paper de la dona en el teatre de Shakespeare és impressionant; m'estranya que les feministes no l'hagin abordat més, porten la iniciativa en moltes obres", reflexiona Oliva, que cita, per exemple, la Rosalina d'Al vostre gust: “segurament, el caràcter femení més impressionant de la història de la literatura”; però també en les seves tragèdies, Cleopatra, Lady Macbeth, Pòrcia d'El mercader de Venècia… "En la seva època, donar-los un paper tan actiu havia de sorprendre; potser això explica en part el seu èxit". També a Els dos gentilhomes de Verona les dones, actives, atreuen i persegueixen als homes…

Amb un pròleg documentat i 55 notes Oliva acompanya els 1.194 versos d'una composició presentada en edició bilingüe amb la qual això sí, avança entre sincer i desenganyat, alguns joves d'avui els costarà connectar: "Per llegir Shakespeare s'ha de ser un lletraferit; els joves que avui només llegeixen autors contemporanis ho tindran més difícil perquè les regles del joc de Venus i Adonis tenen a veure amb una retòrica que només els lectors de bona fe poden apreciar". L'esforç, si el fan, els serà recompensat.