Algunes claus del no-pressupost català del 2016

No-pressupost, no-procés

Ja ho havien formulat amb una exactitud meridiana Artur Mas i el president, Carles Puigdemont. Mas deia: “Si la CUP veta el pressupost, el procés queda molt tocat” (El Periódico, 29 de maig). I Puigdemont assenyalava: “No es pot anar cap a la independència amb uns pressupostos prorrogats” (entrevista a EL PAÍS, 5 de juny).

Que sense pressupost no hi ha procés és una evidència política: un país amb un lideratge que es mostra incapaç d'aprovar un pressupost anual, aquesta assignatura corrent, tampoc podrà superar cap altra prova de més magnitud. Qui no pot el menys tampoc pot el més, deien els romans. Un fracàs d'aquestes dimensions implica “fer el ridícul”, escriu el mateix Mas (La Vanguardia, 5 de juny). Doncs això.

El millor, només quatre mesos

Ni tan sols el fet que la CUP hagués fet marxa enrere en la seva promesa d'interposar una esmena a la totalitat al projecte de pressupost 2016 elaborat pel vicepresident Oriol Junqueras hauria implicat necessàriament que s'aprovessin. L'única cosa que hauria garantit és que de moment no es rebutgessin. O sigui, que s'haurien continuat tramitant per aprovar-se potser ben entrat el juliol. Tampoc era per tirar coets: descomptada la paràlisi d'agost, haurien quedat com a màxim quatre mesos per desplegar-los (i corregir-los, si variables subjacents com el creixement del PIB del 2,9% es contraguessin), un calendari de voluntarista i il·lusori.

Recórrer al funambulisme

La impossibilitat d'aprovar un pressupost és un fracàs polític rotund. Plasma la inexistència d'una majoria parlamentària. O de “l'estabilitat” que se'ns va prometre mil vegades. Els Governs nacionalistes ja hi tenen tradició. Del 2012 per al 2013, quan CiU va guanyar però va necessitar formar majoria amb Esquerra: va prorrogar el pressupost del 2012.

Els últims sis anys han començat, tots, amb pròrrogues. Encara que l'esforçada Neus Munté assegura que això “no implica la paràlisi” —argument dels seus aliats cupaires—, la pròrroga paralitza operacions: es pot executar cada mes només una dotzena part de la quantitat del pressupost de despesa de l'any anterior (quan aquest any hi haurà molts més diners disponibles!); es poden ampliar crèdits, però no crear-ne de nous; es limiten inversions de nou encuny. Caldria recórrer al funambulisme per salvar el pla de xoc social i les presumptes noves estructures d'Estat, una qüestió complicada en una administració sotmesa a una estricta vigilància per la seva incapacitat de finançar-se als mercats perquè el seu deute es troba en la categoria del bo porqueria.

Junqueras, afortunat

Junqueras havia nascut (com a vice) amb el pa sota el braç. La conjuntura espanyola li ha regalat gairebé 3.000 milions d'ingressos —previstos per al 2016— en format gratis total. Sense fer cap esforç addicional, sense posar més impostos, sense negociar pactes nocturns amb el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro.

Els —almenys 2.777 milions— extres es distribueixen en 850 de menor cost financer del deute (per la baixada dels tipus d'interès; i encara augmentarien cent més si es negocia la continuïtat del tipus zero als préstecs del FLA); 1.407 més per la devolució de partides corresponents al 2014 del sistema de finançament autonòmic; i uns 520 més per la millora del cicle: en créixer l'economia, augmenta la recaptació d'impostos, sobretot un de molt rellevant, l'impost sobre transaccions patrimonials i actes jurídics documentats, ja que la construcció es reactiva.

Els “més socials”

Aquests comptes havien de ser “els més socials de la història”, presumia el vicepresident, referint-se al pes de la despesa social en el conjunt (73,6%) i al de la despesa social nova (874 milions) dins del paquet de 1.103 milions nous disponibles: suficient per triplicar llargament el pla de xoc social negociat amb la CUP.

Aquest seria el millor barem de la història nacionalista, però no gaire diferent del que han aconseguit altres autonomies. I sobretot, si en les condicions actuals es poden formular comptes amb tant de suc, com es conjuga la possibilitat de quadrar-los al pressupost més rutilant, amb la denúncia de l'“asfíxia” econòmica a les finances catalanes? I, per tant, amb la urgència de separar-se d'un Estat tan castrador, traïdor i menyspreable?

Però els indòmits sindicalistes veien “insuficient” la despesa social prevista, per a una població amb una taxa de pobresa del 20,9% i amb el 70% d'aturats sense prestació. I que els vells rockers del tripartit calculen que des del seu últim any (2010) la despesa social nominal de la Generalitat s'ha reduït en més de 2.500 milions. Aixafaguitarres. D'una festa en què ja no sonava la música.