Símptomes de descomposició
Per dirimir conflictes la solució no és complimentar qui els genera, però això és el que es fa a Barcelona, de manera que resulta rendible ser conflictiu
Fins i tot si els resultats de les imminents eleccions generals són equiparables als de les anteriors, és d'esperar que en les propensions de l'electorat hi hagi algunes transferències o desplaçaments de vots indicatius de nous estats d'opinió i girs de percepció social. Que siguin transitoris o permanents dependrà de la qualitat política del nou Govern. A l'espera dels resultats a tot Espanya, sembla que a Catalunya ja s'han produït derives i naufragis. Seran constatables el 26 de juny però ara com ara s'han escenificat als carrers de Gràcia, en la desintegració de Convergència, en els desequilibris tan arriscats del poder municipal amb suport minoritari, en la no-política de la Generalitat i en l'ampli desconcert dels sectors socials fins ara més identificats amb el desig d'estabilitat. L'oblit ha assumit la ja peculiar identitat de Junts pel Sí.
La implosió convergent ha sobrepassat les expectatives dels seus enemics polítics. Els moderats històrics abandonen la nau i la presència al Congrés dels Diputats no sembla que hagi de ser cooperativa a l'hora de garantir la governabilitat d'Espanya. En realitat, fins i tot en el cas que en tingués el propòsit, com podria Convergència intervenir en la política espanyola si ni tan sols intervé de manera efectiva i real en la política catalana? Queda aquí un ampli espai de vot que probablement serà més dispers que mai i sobretot amb més rellevància de nous agents polítics. En algun cas, com el de Ciutadans, la seva presència en auge —en contrast amb la seva absència mediàtica— seguirà incomodant el nacionalisme obsolet. Mentrestant, l’ERC d’Oriol Junqueras pretén ocupar la centralitat encara que els seus instints històrics estiguin més aviat vinculats amb la inestabilitat com a vocació. En paral·lel, la CUP busca imposar els seus criteris pressupostaris.
Per herència de velles tendències totalitàries, de vegades no es té en compte que les institucions demo-liberals en realitat es construeixen perquè les societats puguin defensar-se dels seus propis errors, de la fal·libilitat humana. En canvi, es diria que a la Catalunya d'avui, les institucions públiques —municipals o autonòmiques— existeixen per afavorir l'error polític, d'una manera molt deliberada com ho demostra tots els dies la manipulació de TV3 i Catalunya Ràdio. La deterioració del pluralisme transcorre entre la indiferència i la impotència, amb símptomes aguts de desistiment institucional i maltractament del sistema d'opinió pública.
En considerar els nous populismes s'adverteix que certs elements del seu llenguatge procedeixen de l'esquerra que es va veure desnonada amb la caiguda del mur de Berlín i que es referia a una democràcia real en contrast amb la democràcia formal, de la mateixa manera que l’Estat de Dret passa a segon pla perquè la pulsió política populista passa per davant de la llei.
Mentrestant, tanta contradicció desfavoreix l'acció preventiva i l’ús de la coerció legítima per part de la policia municipal o els Mossos de Esquadra. L'anarquisme italià resident a Gràcia, per exemple, porta temps aplicant els seus mètodes d'acció violenta, com a mínim des de la cimera comunitària del 2002 a Barcelona, quan les manifestacions van ser instrumentades per l'activisme radical, posant en pràctica entre altres coses l'ús operatiu del telèfon mòbil. Ara apareixen informacions sobre pagaments de lloguer d'edificis ocupats amb diners públics per esmorteir el desgast electoral de Convergència amb l'aberrant sobreentès que val més acontentar els okupes que la tranquil·litat dels ciutadans. Això posa en risc tant anar lliurement pel carrer o el dret a la propietat com l'ús quotidià dels caixers automàtics i els contenidors d'escombraries.
Malgrat les seves proclames ecologistes, el populisme radical pretén acabar amb l'hàbitat normatiu que necessita tota societat lliure. El que és anòmal, encara que no inesperat, és que aquest Ajuntament i també l'anterior desestimin de manera tan acusada un mínim hàbitat normatiu. Per dirimir conflictes la solució no és complimentar qui genera el conflicte, però és això el que es fa a Barcelona, per la qual cosa està resultant rendible ser conflictiu més enllà de la legalitat. Fer política de debò es basa en la transacció però no a cedir davant la pressió aliena a la llei. Entre la no-política i l'antipolítica, la crisi d'autoritat a Barcelona està anant més enllà de l'ordre simbòlic i assoleix trets de buit de poder.
Valentí Puig és escriptor.
