Comença la rectificació

Això s'acaba. Aquesta història no dóna més de si. L'hora de la rectificació ha arribat i tots, inclosos els més entusiastes, han començat a plegar veles. Un dels ideòlegs del procés es pregunta pel lloc de Mas. Ningú sap què fer amb el rei destronat. Un altre s'endinsa en l'autocrítica que tant ha faltat al llarg d'aquesta inacabable marxa cap a enlloc. Ara reconeixem que la superioritat moral i l'autocomplaença han empetitit la mirada col·lectiva, irrealista i cega sobretot davant les pròpies immoralitats. També que la transferència de tots els defectes sobre Espanya, com a única responsable dels nostres problemes, ha fet la resta. Tot una mica tard per tan encertades reflexions.

La idea de la violència ha fet la seva feina, és evident. La revolució dels somriures i la ruptura democràtica i pacífica han ensopegat amb el seu rostre més esquerp. Veus ben serioses, des de dins del propi camp sobiranista, ho venien advertint des de fa temps. No és tan sols el problema dels mètodes violents, la sola apel·lació dels quals a través dels okupes amics de la CUP allunya la gran massa dels votants. Abans hi ha la qüestió del principi de legalitat, és a dir, l'Estat de dret, les llibertats i els drets civils individuals.

Atendre la legalitat no és un caprici primmirat, reaccionari i fins i tot franquista. La democràcia sense llei és demagògia i condueix a la dictadura. El que està en joc no és el principi d'autoritat ni la contundent consigna burgesa de llei i ordre, sinó la regla de joc que a tots obliga i a tots defensa de l'arbitrarietat. Sobretot als més febles. Si són els okupes els qui dicten la llei, hi haurà un moment en què algú més fort voldrà dictar la seva. Per això el rupturisme ha conduït històricament a la dictadura d'un o altre signe.

Els pacífics i amables dirigents del procés havien imaginat un inexplicable camí de tranquil·les ruptures, petites fractures de la legalitat o fins i tot una decantació pacífica i gairebé imperceptible des de la legalitat actual fins a una altra que sorgiria nova i neta, catalana és clar, a punt per ser adoptada per tots i constituir l'Estat propi immaculat. Aquests plans –imaginats a les masies de l'Empordà i als xalets de la Cerdanya durant els llargs caps de setmana dels dies tòrrids d'agost que precedeixen les grans jornades patriòtiques de l'11 de setembre-- han ensopegat ara amb les temptacions expropiatòries de les segones residències que la CUP ha exhibit sense inhibicions com a arguments de suport a la negociació dels pressupostos amb Junts pel Sí.

El pitjor escenari s'ha fet realitat. La CUP és qui controla l'agenda política. Amb tot just unes centenes d'agitadors congregats a Gràcia aconsegueix posar en escac als governs municipal i de la Generalitat, segresta el focus mediàtic, impugna l'autoritat de les forces de l'ordre catalanes i impedeix l'aprovació dels pressupostos al Parlament. Sense el seu vot no hi ha pressupostos i sense pressupostos només hi ha govern a títol nominal, perquè no pot governar.

La CUP reforça els dispositius perquè amb aquesta experiència ha tret fins ara grans rèdits. Sense anar més lluny, els continguts rupturistes de la declaració del 9N i el cap d'Artur Mas. Ara ha aconseguit posar al govern contra les cordes i sotmetre’l a un dilema endimoniat i demolidor, entre donar per trencat l'acord d'estabilitat parlamentària o cedir i continuar sota el xantatge permanent, cosa que una persona tan autoritzada com Pilar Rahola considera com "dues opcions letals per al procés ".

La temptació és mantenir intactes els plans secessionistes en la línia reafirmada ahir per Puigdemont a l'entrevista concedida a El País. Això vol dir que, més aviat que tard, amb pressupostos o sense, hi haurà dissolució del Parlament i que aquesta es disfressarà i explicarà com una nova forma de pas plebiscitari cap a l'Estat propi. Hi ha un altre camí, com és el de buscar una nova geometria d'aliances parlamentàries, canviar així la majoria al parlament català per aprovar el pressupost, governar de nou, restaurar la unitat civil i política catalanista i aprofitar els nous espais d'acord i d'aliança que s'han obert a Madrid i a les comunitats valenciana, balear i aragonesa amb els socialistes i les noves esquerres. No vol dir enterrar res, sinó merament canviar el ritme, carregar-se de paciència i acomodar-se, finalment, a la dura i tossuda realitat. El problema és saber si hi ha algú amb el coratge personal i l'autoritat política per fer aquest pas que molts voldran interpretar com una rendició, encara que no ho sigui.