Repòquer d’asos ‘indies’ per al Primavera Sound 2016

Cinc exemples de música pop contemporània per a un repòquer de noms que en alguns casos ja són clàssics i que, per la seva importància i protagonisme, sobresurten com a caps en un cartell que un any més torna a congregar els grups i artistes més nous del moment.

Radiohead. Gresol de sons nous i estils pretèrits, factoria d’estratègies, defensors d’un misteri avui difícil de mantenir. Radiohead van donar, abans que ningú, significat al concepte de rock per al segle XXI, i encara que han inspirat nombroses bandes noves, encara no coneixen ningú que els faci ombra. El seu últim cop mestre es titula A Moon Shaped Pool, i reprèn formes sonores menys jeroglífiques que les utilitzades en els discos previs, una opció més per fugir d’aquesta autoindulgència en la qual contínuament el quintet evita caure. Hi ha qui prediu que potser el final del grup és a prop —suposant que avui dia els grups de música pop puguin acabar-se del tot alguna vegada—, així que tornaran a regnar en el Primavera amb l’halo enigmàtic amb el qual es revesteixen des de fa tant, i que ha contribuït a fer d’ells una de les últimes grans bandes de rock.

LCD Soundsystem. James Murphy va aparèixer en escena en el moment apropiat, a principis dels 2000, per reivindicar una sèrie de referències sonores que no semblava que ningú trobés a faltar. LCD Soundsystem van incorporar corrents com el punk funk i van recuperar la filosofia avantguardista de la música disco mutant que a finals de la dècada dels setanta es va forjar en discogràfiques com Ze i Factory. Van fusionar tot això amb krautrock, house, trance i minimalisme i, amb només tres àlbums es van convertir en imprescindibles, per acomiadar-se el 2011. Per descomptat, ningú va dubtar ni un minut que algú com Murphy no trigaria a tornar a l’acció. I aquí els tenim de nou, un retorn esperat, però sobretot necessari, atès que Murphy ha creat un segell artístic a partir de referències que en el seu moment van obrir nous camins, fent-les visibles per a una generació completament nova.

PJ Harvey. Un d’aquests noms que creen escola, una artista amb categoria de clàssica que ha extret dels reptes creatius les claus de la seva rellevància artística. Una dona, en definitiva, que destaca apassionadament i intensament en un món dominat per homes. PJ Harvey es presentarà al Primavera amb el seu recent últim disc, The Hope Six Demolition Project, gestat al voltant dels seus viatges junt amb el fotògraf Seamus Murphy, a Kosovo, l’Afganistan, Washington D.C, a zones en les quals l’infortuni s’acarnissa amb les víctimes de les conteses, siguin bèl·liques o econòmiques.

Un disc més universal —en tots els aspectes, en el melòdic també— que el seu predecessor, l’aclamat i premiat Let England Shake (2011), que revalida la seva autora una altra vegada, més de dues dècades després del seu debut, com una de les artistes més importants que disposa el rock contemporani.

Animal Collective. La nova psicodèlia que des de diversos punts del globus —Austràlia, Anglaterra, els Estats Units— va deixant el seu rastre calidoscòpic en el pop actual està en deute amb Avey Tare, Geologist i Panda Bear, el trio novaiorquès que va prendre com a punt de partida obres mestres de Beach Boys i Syd Barrett per acabar d’escriure el capítol contemporani del gènere, aquest que ineludiblement implica l’ús d’elements electrònics. Música pop experimental, densa i cerebral que de vegades amenaça de tornar-se impenetrable. Una possibilitat que el trio sembla haver evitat a Painting With, un àlbum que també és la seva obra més accessible fins avui.

Així i tot, Animal Collective mantenen alt el perfil que els converteix en sinònim de grup de culte en una era en la qual els grups de culte són una cosa completament diferent del que van ser fins no fa gaire. Si escau, ho són per seguir explorant un territori musical propi, aliens als debats irats entre adeptes i renegats que es generen al seu pas al món virtual.

The Last Shadow Puppets. Com que no tot pot ser avantguarda ni compromís ni experimentació, el duo format per Alex Turner i Milers Kane aporten un altre tipus de quota estel·lar al festival. Els britànics TLSP tenen l’atractiu que concedeix ser un duo compost per dues estrelles que graviten en òrbites diferents. Junts ofereixen una aproximació al pop de la dècada dels seixanta que, després del seu segon àlbum, ja no es conforma a reproduir el que els agrada d’aquesta. Amb Kane, Turner fa coses que no faria amb els Arctic Monkeys; amb Turner, Kane emula les possibilitats creatives més aventurades del seu admirat Paul Weller. Com sempre, el resultat cal mesurar-lo en assoliments musicals i els de la collita d’Everything You’veu Come To Expect, encara que no alteraran la faç de la música actual, sí que aporten unes quantes cançons delicioses per compensar la sobredosi de dol a la qual ens està abocant el 2016.