Memòria: dispara i oblida

“Així et faràs un home i sabràs el que és la vida”, va argumentar la meva mare perquè deixés de ploriquejar perquè me n’anava a la mili. I saber que als 17 anys Lawrence d’Aràbia ja s’havia escapat de casa amb bicicleta per presentar-se a la Royal Artillery!, em confrontava per infondre’m ànims, jo, als 24, encara més acovardit per si em declaraven pròfug, cosa que unit a ser recentment titulat en periodisme sense aires de treballar m’abocava a una angoixa sartriana tremebunda… En fi, abreujant: que després de llarg periple castrense vaig acabar el meu servei militar a la caserna del Bruch de Barcelona, al costat de la línia 3 del metro, a 15 parades de casa, per a disgust majúscul de la meva progenitora. Així i tot, després de llicenciar-me de l’Exèrcit vaig jurar que mai més trepitjaria la caserna. Ho vaig complir 27 anys, fins dissabte passat.

Sabia que la magdalena proustiana es tornaria un malson. I en la primera paradeta de l’engalanat pati d’armes amb motiu de les portes obertes del Dia de les Forces Armades ja va apuntar un flashback negre. Com en un mercat, junt amb el fusell Barret M-95 i el llançagranades AG-36 (“ui, està fabricat a Alemanya i garanteixen milers de trets sense encasquetar-se”, exposava el soldat amb l’entusiasme del venedor d’electrodomèstics a comissió) hi havia un HK G-36, “més fàcil de desmuntar i lleuger que el CETME”. Què va dir! Oh, aquells CETME, quanta mili al damunt!: bona part dels de la meva companyia es carregaven mortalment donant-li un cop sec a terra i si volia disparar al centre de la diana havia d’apuntar, amb el meu, al quadrant inferior esquerre.

Ja estava en situació: molta criatura, onejant una bandera espanyola de plàstic, anava de camuflatge com els seus progenitors; una rossa platí (samarreta negra on, sota fons vermell i groc, es llegia “La Legió, orgull patri”) es va creuar amb un senyor amb uns quants anys i panxa, ulleres de sol i boina negra de paracaigudista, mentre el ronc fil musical deixava caure el pasdoble “Soldadito espanyol”. Així, vaig haver de reprimir no enfilar-me a la torreta de la metralladora del tractor eruga Tom (“no és estanc: l’aigua arriba fins al pit, t’hi acostumes”, deia el conductor) o al de suggeridor nom VAMTAC, decebedores sigles de Vehicle d’Alta Mobilitat Tàctic (tot és molt lògic i lineal a l’Exèrcit: ordenar i complir). Però costava contenir-se davant l’imponent tanc Leopardo 2E. L’exemplar, batejat com a Brunete, del 2004, tenia un “preu benvolgut de 7.067.589,80 euros” (així s’estima a l’Exèrcit). I em vaig contenir d’interrompre el sotsoficial sobre si era tarifa de concessionari, embrancat a informar a la sempre experta audiència: “Pot portar metralladores més grans que les de 7,62?”, inquiria l’home eixut de les rayban que ja havia provocat admiració a la secció de fusells.

El preu em va transportar a les 500.000 pessetes del 1986 que un dels fills Pujol-Ferrusola anava preguntant si tenies, com a xavalla, per invertir en borsa, les cotitzacions de la qual consultava cada matí a la premsa mentre suposadament feia la mili. “M’han avisat d’una oportunitat que pot estar bé”, solia dir. Era dels poquíssims que anava de paisà per facilitar la sortida i entrada de la caserna, aconseguidor nat de les comandes més estranyes de l’alta oficialitat, com la renovació, fora de termini, és clar, del permís de caça del coronel.

En un halo d’irrealitat que la calor accentuava, al lloc d’un GRS (Grup de Reserva i Seguretat; la lògica, ja saben) de la Guàrdia Civil, porres, cascos, escopetes i escuts conformaven la secció “control de masses”, precedida per una imatge d’uns antidisturbis en plena acció de carrer. Entre les boires reverberants del migdia, va sorgir un jove de llarga cabellera i samarreta heavy de Metallica que feia fotos, que em va semblar un figurant de suposat agent provocador per a una imminent exhibició del GRS o que la seva impunitat només s’explicava per ser fill esgarriat d’algun comandament.

Amb els acords de l’“Ardor guerrero”, vaig passar de llarg de les temptadores rebaixes en clauers, samarretes i gorres (més barates que quan un havia d’anar al mercat negre quan te la robaven a la mili en una de les periòdiques plagues de sostraccions) i també del simulador de cabina d’un F-18 Hornet, dissuadit per la cua i l’inquietant lema del grup: “Qui gosi, paga”. Em vaig aturar, això sí, davant el URG VAMTAC-S3, un tros de vehicle que tornava, visibles algunes cicatrius, de set anys a Harat (l’Afganistan), fet que el Sant Bernat dels sapadors, iconoclasta, no va respectar en orinar en una de les seves rodes. “No fotis, que ha de durar 10 anys més”, li va deixar anar el soldat. Al capó, una militar: no hi havia cap lloc on no hi hagués representació soldadesca femenina, en una estudiada mise-en-scène.

“Vamos soldado, vamos!”, posava l’attrezzo sonor un militar a la nena que s’arrossegava en una minipista americana, com un va fugir reptant sota la llitera una llarga nit en la qual un brigada macerat en alcohol va apuntar inopinades inclinacions sexuals… Sort que l’imponent helicòpter Tigre i el casc del seu pilot que pot dirigir la metralladora amb la mirada em va retornar a la realitat. O no: l’emblema de la companyia, manxega, és el Post tenebras spero lucem de l’impressor del Quixot.

Suficient. A la sortida, impossible reprimir la mirada de gairell a una de les garites on un va deixar parracs de la seva vida en matinades absurdes combatudes contant cotxes de la Diagonal. Avui, ningú: sobresurt de la torrassa una càmera de seguretat. No hi ha retret, ni a la mare, ni a la mare pàtria. Passen coses a la vida. I hi ha desafiaments de la memòria; la meva em va retornar el tipus de funcionament de l’armament del Tigre: “Dispara i oblida”.