Fantasmes nacionals

El procés independentista ha accelerat la construcció de l’imaginari col·lectiu català. S’acumulen les celebracions d’esdeveniments que mostren les singularitats del nostre poble. Ens distingim de la resta d’espanyols perquè fa 300 anys vam estar al costat bo a la Guerra de Successió. Tenim un passat democràtic que arrenca d’institucions com una Generalitat presidida majoritàriament per clergues. Comptem els presidents com si es tractés de la dinastia Ming (i els multipliquem i ja en portem 130). Fins i tot algun president de numeració alta amenaça de voler retornar-nos les llibertats perdudes el 1714. Per acabar de subratllar fets i despropòsits, les autoritats democràtiques busquen propagandistes, no historiadors, que facin exaltació del passat. Tot plegat forma part del mal comú de tots els nacionalismes, al qual no escapa Espanya. A Catalunya, però, vivim un moment privilegiat. La invenció de la tradició va que vola i la construcció ràpida d’aquest imaginari permet veure els nostres fantasmes, que no són observables al mirall perquè ja se sap que els esperits no es reflecteixen en aquesta superfície.

Com quan nosaltres mateixos ens mirem al mirall i no apreciem canvis respecte a ara fa 20 anys, cal no combregar amb la imatge que el discurs oficial vol retornar. Catalunya, diu l’historiador Ricardo Garcia-Cárcel, és una societat malalta de passat. S’elabora la història com un acte patriòtic, rebla el clau el seu col·lega Jordi Canal. Cal jutjar a contracorrent i tenir elements que permetin desconstruir discursos dominants. En aquest sentit, els darrers mesos han aparegut tres llibres de diferents importància i pretensió: Dioses útiles. Naciones y nacionalismos, de José Álvarez Junco (Galaxia Gutenberg); Cataluña en España. Historia y mito, de Gabriel Tortella, José Luis García Ruiz, Clara Eugenia Núñez y Gloria Quiroga (Gadir), i Història mínima de Catalunya, de Jordi Canal (Turner Publicaciones). Els tres assajos tenen com a denominador comú —tot i que en diverses gradacions i diferents d’afinament— el fet compartir una visió crítica del nacionalisme català.

Tortella, Álvarez Junco i Canal tenen prestigi en l’ofici d’historiadors, tot i que cal no perdre de vista que una cosa són els fets del passat, que expliquen, i una altra les seves opinions sobre el present. El llibre de Tortella —ho diu al pròleg— parteix de materials preparats per a la fundació de Unión Progreso y Democracia. Però imperfeccions, que n’hi ha, i opinions sobre el present al marge, qualsevol dels tres assajos fa un recorregut suggeridor per la història de Catalunya.

EL NAIXEMENT D’UNA NACIÓ. Abans de l’arribada de l’home, a Catalunya hi vivien primats. Al jaciment sabadellenc de can Llobateres s’hi va trobar en Jordi, nom amb què es va batejar un esquelet de deu milions d’anys.

El primer cop que apareixen els mots catalans i Catalunya és en un escrit de cap al 1110. Al Liber Maiochilinus de gestis Pisanorum illustribus es narra la croada contra les Balears per part de les tropes de Ramon Berenguer III. Tot i això, a El Cantar del Mío Cid els homes de Ramon Berenguer II eren denominats francs. Aleshores els comtats catalans formaven part de la Marca Hispànica carolíngia. A la llegenda de les quatre barres de sang s’afirma que van ser Carles el Calb o Lluís el Pietós —no està clar— els qui van atorgar el símbol a Guifré el Pilós. El problema és que els segles no coincideixen. Si bé la donació es va produir al segle IX, no és fins al XII que van aparèixer a Europa els escuts heràldics. Segons Martí de Riquer, sembla que l’origen de la llegenda heràldica és atribuïble al sacerdot valencià Pere Antoni Beuter en una obra de 1551. Rubió i Ors, Jacint Verdaguer i Víctor Balaguer la van consagrar amb èxit literari.

ALIATS DE POSAR I TREURE. Els Borbons francesos van fer el trajecte d'enemics a aliats i altre cop enemics de Catalunya els anys anteriors al Corpus de Sang i la Guerra de Successió. Al mateix temps, els Àustries van fer el viatge invers. Catalunya era reticent a entrar i pagar la Unión de Armas propugnada pel comte-duc d’Olivares per al manteniment del poder militar a la guerra dels 30 anys. Amb tot, tropes catalanes van ser obligades a participar en la presa del castell de Salses, el gener de 1640, contra les tropes franceses de Lluís XIII. Però a Catalunya la situació social era de gran inestabilitat i la presència de tropes castellanes i els seus abusos —se les havia de mantenir, a més— es va fer insostenible. Després de l’assassinat del virrei, el comte de Santa Coloma, a mans dels segadors, i davant la inacció de Felip IV, Pau Claris va proclamar la República el 17 de gener de 1641 —que va durar una setmana—, i això sí que va provocar la intervenció militar austriacista. El 26 de gener, les tropes franceses van derrotar les castellanes i Catalunya es va posar sota protecció de Lluís XIII. La població va poder comprovar que el comportament de les tropes franceses a Catalunya no era gaire diferent del de les castellanes. El 1652, Catalunya tornava a la monarquia austriacista. El respecte als furs va ser molt més important al territori catalanoespanyol que al francès (Rosselló, Cerdanya, Vallespir i Conflent). Per als entusiastes de restaurar les “llibertats perdudes”, cal recordar que les institucions eren oligàrquiques, pròpies de l’Antic Règim i basades en privilegis heretats, no pas en els drets de tothom.

Els historiadors dels tres volums analitzats fan èmfasi que la Guerra de Successió s’ha d’emmarcar dins un conflicte internacional que va tenir característiques de conflicte civil. Es tractava, recorda Álvarez Junco, d’una guerra dinàstica, “no nacional”, ni d’Espanya contra Catalunya, en què la mateixa Catalunya es va dividir en sectors i territoris lleials a Felip V. Què va fer decidir que bona part de la societat catalana es decantés —com diria Jaume Vicens Vives, “contra el corrent històric”— pels Àustries? Doncs l’estesa francofòbia i la tendència austriacista dels eclesiàstics —element de gran força política—, segons apunta Canal. En el primer moment no pesaven tant els furs, que, d’altra banda, havien estat jurats pel futur Felip V el 1704. Quan el 1705 Barcelona va caure en mans dels austriacistes i va desembarcar l’arxiduc Carles, unes 9.000 persones la van abandonar. Poblacions com Cervera, Berga, Centelles, Ripoll o Manlleu sempre van ser fidels als Borbons.

La victòria de Felip V no va suposar la fi de les llibertats democràtiques i nacionals, sinó el final d’un model de monarquia agregatiu o compost. Corones, regnes i principats van quedar reduïts a províncies. Tortella i els seus col·laboradors afegeixen que les reformes borbòniques en el terreny econòmic van suposar el creixement per a Catalunya. Vicens Vives apunta que amb els Borbons arriba el desenrunament de l’Antic Règim, amb la pèrdua dels corresponents privilegis i furs, cosa que, segons Tortella, la va “beneficiar insospitadament, no només perquè va obligar els catalans a mirar cap a l’avenir sinó perquè els va brindar les mateixes possibilitats que a Castella en el si de la monarquia”. Tortella afegeix que, per ser convicents, els historiadors austriacistes haurien d’explicar com, “sense un accés privilegiat als mercats peninsular i americà i sense un sistema fiscal equitatiu i suportable, s’haguessin desenvolupat l’agricultura i la indústria catalana com va succeir de 1716 en endavant”.

La Nova Planta, recorda Álvarez Junco, també va ser “una cotilla imposada” que va ser viscuda amb duradora aversió per les elits polítiques i socials catalanes. Cal subratllar, com recorda Canal, que la repressió que va seguir el setembre de 1714 va ser molt dura. “El clima de sospita, amb denúncies i delacions, va esdevenir sufocant. Molts dels qui havien tingut càrrecs, així com la noblesa austriacista, van optar per l’exili a Viena o altres llocs”. Es va arrasar part del barri de la Ribera per construir-hi la Ciutadella, “convertida en símbol del poder”, i es van imposar tributs extraordinaris a una província esgotada per la guerra per mantenir la presència militar dels vencedors.

GUERRA DEL FRANCÈS, PATRIOTISME ESPANYOL. No havia passat ni un segle de tot això quan arribà la Guerra del Francès, en la qual es van produir episodis de gran contingut patriòtic espanyol, com l’heroic setge de Girona i l’episodi del Bruc. La resistència de Catalunya, apunta Tortella, va ser “major, més acarnissada i amb major cost de vides humanes que a cap altra regió d’Espanya”. Els comerciants i fabricants de cotó sabien que qualsevol dominació podia posar en perill el monopoli d’Espanya —del qual es beneficiaven— en el comerç colonial. Cal subratllar que Napoleó havia demanat que Espanya obrís el seu mercat als teixits francesos. Això no fa sinó confirmar que, com sosté el també historiador Carlos Martínez Shaw, l’exclusió dels catalans del comerç americà era un mite.

També a les Corts de Cadis hi va haver participació catalana. Antoni de Capmany, un del mig centenar de representants del Principat, subratllava que a Espanya hi cabien “petites nacions” de castellans, catalans... Una bestreta en la inassolible recerca de la plurinacionalitat. Capmany contribuí al mite de l’espanyolitat en el seu text Centinela contra los franceses.

En el període posterior, Catalunya també va fer la seva aportació al “Vivan las cadenas” de Ferran VII. La guerra dels Malcontents —atiada el 1827 pels sectors més reaccionaris, entre els quals destacà el clergat ultramuntà— pretenia la restauració de l’Antic Règim. Cal subratllar la resistència carlina a la nova societat. La Catalunya rural va comptar amb representants tan il·lustres com el capellà Benet Tristany.

EL PROTECCIONISME: CEREALS PER INDÚSTRIA. El segle XIX liberal, federalista, monàrquic, republicà i carlí va passar per Catalunya de manera controvertida. Eren anys en què si unes vegades l’odiat Baldomero Espartero bombardejava Barcelona, en una altra ocasió ho féu l’estimat general Joan Prim. Álvarez Junco recorda que la mecanització del tèxtil va disparar la producció. No obstant això, i en no poder competir amb els productes anglesos, els fabricants catalans van formar un lobby per imposar aranzels fortament proteccionistes, cosa que van aconseguir el 1891. El mateix es va fer amb els cereals castellans, i així l’economia espanyola es tancà sobre ella mateixa. A l’aranzel Cánovas el va seguir l’aranzel Salvador, i tot plegat acabà amb la presència de la Lliga Regionalista i Francesc Cambó en el Govern conservador de Maura. Els vincles de la dreta catalana amb la monarquia i els partits dinàstics espanyols van ser estrets. Tortella subratlla que quan la febre estatutària començava a pujar de la mà de la Lliga, va ser la ponència presidida per Maura la que va posar en circulació l’expressió Generalitat per designar el govern català.

Les dretes compartien diagnòstic davant de fets com la Setmana Tràgica (afusellament de Ferrer i Guàrdia, bèstia negra del conservadorisme català), la vaga de La Canadenca (amb la repressió consegüent) i fins tot l’ofensiva patronal contra els dirigents sindicals, un pistolerisme que liderava el general Severiano Martínez Anido. Per això no ha d’estranyar que la dictadura de Primo de Rivera, malgrat la persecució del català, fos ben acollida per Josep Puig i Cadafalch, tot i que en menys d’un any el general ja havia dissolt la Mancomunitat creada per Prat de la Riba i que ell, aleshores, presidia. Eren anys, com reconeix l’historiador Albert Balcells, en què “entre el catalanisme i el moviment obrer no hi havia cap pont de diàleg”. Per tant, catalans de dretes i d’esquerres —on, a més de l’agitació social, van tenir cabuda els atemptats— s’enfrontaven políticament i als carrers sense rastres d’ecumenisme interclassista.

GUERRA CIVIL I FRANQUISTES CATALANS. L’historiador Joan Maria Thomàs ha escrit a bastament sobre els franquistes catalans; Francesc Vilanova ha retratat una burgesia sense ànima... Molts historiadors han investigat rebatent el mite de la Guerra Civil com una guerra d’Espanya contra Catalunya. Amb la proclamació de la Segona República, Esquerra Republicana pren l’hegemonia nacionalista i relleva de la interlocució amb Madrid la Lliga Catalana. La Guerra Civil, amb les conseqüències sabudes, enfronta dretes i esquerres a Espanya i a Catalunya.

Canal subratlla les estimacions més recents que apunten que la societat catalana va perdre entre 125.000 i 135.000 persones —el 4,5‰ de la població— entre exiliats i morts. Entre 1939 i 1953, 3.500 ciutadans catalans van ser condemnats en consells de guerra. Els anarcosindicalistes, republicans i comunistes es van endur els primers llocs del sinistre podi. Destaquen les execucions, generós eufemisme, de Lluís Companys, Carles Rahola i Joan Peiró. Tortella explica que el 1942 a Catalunya hi havia 14.500 presoners i 2.500 ciutadans condemnats a treballs forçats. Víctor Ruiz Albéniz, cronista de guerra dels franquistes, va assegurar que Catalunya mereixia un “càstig bíblic per purificar la ciutat roja”. Del tarannà anticatalà del nucli dels aixecats contra la legalitat en dóna testimoni l’homilia pronunciada per José Artero, canonge de la catedral de Salamanca en la reconsagració de la seu de Tarragona: “Perros catalanes, no sois dignos del sol que os alumbra”, tal com recull Hilari Raguer al seu assaig La pólvora y el incienso.

La llengua catalana quedà reduïda després de la victòria franquista a l’ús domèstic. La utilització del “dialecto catalán” en l’àmbit públic va ser sancionada amb multes, recorda Canal. Al marge de Miquel Mateu Pla, primer alcalde franquista de Barcelona, o del Conde de Montseny, que presidí la Diputació, en el Movimiento Nacional no eren gaires els catalans que hi figuraven durant els anys quaranta. Canal els recorda: Aunós —que va ser ministre de Justícia—, Carceller —ministre de Comerç i Turisme—, Fontana, Joaniquet, Santa Marina, l’esmentat Mateu i Ribas Seva. Després arribarien a ministres Laureano Lopez Rodó, Fernando García Ramal, Fontana, Cortina Mauri, Fernández de la Mora i Martínez Esteruelas.

DIAGNÒSTIC DE FUTUR. Els tres llibres en qüestió coincideixen amb més o menys èmfasi a presentar tots els governs que Catalunya ha tingut en democràcia com a continuadors del deixant nacionalista inaugurat per Jordi Pujol. El diagnòstic més temperat és el d’Álvarez Junco que, després de titllar l’Estatut de 2006 com a “confederal i etnicista”, destaca la llengua com un element amb el qual la majoria de la població catalana sent un vincle afectiu molt profund. Álvarez Junco apunta a la rivalitat entre Barcelona i Madrid en el terreny demogràfic, econòmic i cultural, i assegura que tot podria ser molt diferent si els independentistes trobessin una potència internacional per tirar endavant el seu projecte.

Canal fa seves les paraules de Francesc de Carreras situant els governs de Pasqual Maragall i José Montilla en l’estela dels convergents. Canal salva de les falles dels darrers executius el conseller Santi Vila per la seva “eficàcia, pragmatisme i aposta pel diàleg”. El professor de l’École des Hautes Études en Sciencies Socials del París assumeix la tesi de l’espiral del silenci i culpa del creixement del nacionalisme un “estès clientelisme, els discursos insistents de polítics i opinadors, una televisió de règim —TV-3, adoctrinadora i obscenament cara—, una premsa, una ràdio i unes associacions fortament subvencionades i, igualment, la intensitat de la normalització i la immersió lingüístiques, que no només ha tingut efectes sobre la llengua, sinó en l’àmbit de les idees i les estructures mentals”.

El llibre de Tortella és el que fa el diagnòstic més prolix i de traç més gruixut, no endebades hi havia textos pensats per a la fundació d’UPyD. L’assaig subratlla com un “autèntic canvi” l’experimentat pel “bloc unionista”, d’on destaca l’aparició de Ciutadans, partir creat per “prestigiosos intel·lectuals”. Si s’assoleix la independència, “la burgesia i la classe política” es trobaran en un “quasiparadís: una finca de somni” en aquesta Catalunya que “mai no ha estat una nació”, al contrari, diu, que Espanya. Per cert, en el llibre fa un mix entre Íñigo Cavero Lataillade, ministre d’Educació amb UCD, i Manuel Clavero Arévalo, ministre de Cultura i de les Regions de la mateixa formació, en parlar de “Cavero Arévalo”.

Diagnòstics, voluntats, patriotismes i ideologies al marge, l’aportació dels tres volums, algun amb més fortuna que altres, dóna una imatge de Catalunya des de l’altre cantó. Un fort laxant després de l’empatx de Tricentenari.