Irracionalitats

Es va donar el cas que, quan jo traduïa les obres de William Shakespeare per a TV-3, sovint havia d’anar a dormir de matinada per poder lliurar dos actes traduïts en vers cada mes! Jo vivia aleshores davant del jardí d’un asil de vells on va aterrar en aquells anys una mare superiora molt extravagant. Se li va acudir de comprar uns altaveus immensos, que va col·locar al jardí just al davant de la meva habitació. I a les sis del matí, a tot volum, començaven a sonar oracions del tipus ¡Perdona a tu pueblo señor!, i altres cançons estranyes, incloent-n’hi algunes de Bob Dylan a lo divino; és a dir: amb lletres que parlaven de Nostre Senyor i la Mare de Déu, cantades amb accent argentí. I moltes vegades que havia anat a dormir a les tres de la matinada, em despertaven aquelles barbaritats musicals d’un desafinament infernal que m’impedien continuar dormint. Al cap d’una setmana, vaig decidir telefonar a la mare superiora per demanar-li que tingués compassió. “Señor”, em va respondre, “¡hay que alegrar la mañana!”. Em vaig quedar sense resposta. Van passar unes setmanes i torno a telefonar i la superiora em diu: “Usted lo que quiere es que vayamos al infierno”. I jo que li responc: “¿Yo, madre? De ninguna de las maneras!” I ella: “Sí, porque usted quiere que no recemos y, si no rezamos, ¡iremos al infierno!”. Aquell dia vaig entendre que, davant de la irracionalitat, no hi ha diàleg possible. I no vaig tenir més remei que dir-li: “Sí, madre, ¡váyanse al infierno!” Van passar dies més dies, i jo dormint tres hores cada nit. Altament desmillorat, encara vaig tenir forces per anar a l’Ajuntament a denunciar aquella barbaritat. L’endemà a les sis de la matinada van venir amb un aparell per mesurar els decibels. Ho van fer des de la meva habitació amb la finestra tancada i, tot i així, les monges triplicaven els decibels. L’endemà el problema estava resolt: els altaveus van callar.

Les negociacions frustrades dels partits polítics per formar govern m’han fet pensar unes quantes vegades amb la irracionalitat d’aquella monja extravagant. La impossibilitat de negociar és una altra forma d’irracionalitat; però la irracionalitat que m’ha fet més gràcia és potser la menys important, però justament per això és encara més irracional i per això l’explico. Els partits que s’havien d’haver entès per pactar no es cansen de proclamar un “no” rotund al referèndum. No es pot acceptar un referèndum, diuen, “para romper España”. Però si justament el referèndum serviria per tal que els independentistes reposessin durant una bona temporada i ens deixessin tranquils!

És una llàstima que a Espanya no hi hagi un ajuntament supranacional per mesurar els decibels de les beneiteries. Si de decibels es tracta, estic d’acord que els que fan més soroll es mereixen l’estirada d’orelles més forta. Però si no ho fa Nostre Senyor ni la Mare de Déu, haurem de continuar sofrint els decibels durant temps i temps. N’estic cansat. Sento el desig de votar en blanc per reposar.