“La poesia no és un ofici, és un miracle”

Uns senyors amb guants blancs que tractaven els papers admirablement. És la imatge que reté Joan Margarit (Sanaüja, 1938) del trasllat del seu fons documental a la Biblioteca Nacional de Madrid. “Però no hi ha tema”, adverteix. “Va ser una casualitat. Vaig rebre en pocs dies dues cartes, l’una de la Boston University i l’altra de la Biblioteca Nacional. Deien que els interessava que fes donació del llegat, sense oferir res. Bé, la Biblioteca Nacional em va dir que hi hauria una desgravació fiscal, que al final va resultar ser mínima”.

—No va contactar amb les institucions catalanes?

—No…! No sóc tan important. La veritat és que m’ho vaig pensar. Em feia gràcia Boston, però al capdavall vaig entendre que era una putada per al dia que volgués veure una foto o buscar un paper. Va guanyar la proximitat.

“Vaig cedir el meu llegat a Madrid simplement perquè m’ho van demanar”

I així va marxar cap a Madrid, a final del 2011, tot el llegat de l’autor, inclosa la documentació sobre arquitectura i les cartes. “Tenia això abarrotat de papers. Quan van venir a buscar-ho vaig tenir una alegria. No sóc un sentimental”, diu. Per demostrar-ho, afirma que a la biblioteca no té cap llibre que no hagi llegit o que no sigui d’un amic. “Sí que hi són els que penso llegir. Fixa’t, allà dalt: hi ha els vuit volums de la Decadencia y caída del Imperio Romano, d’Edward Gibbon. Fa vint anys em vaig dir: ‘Això és el que llegiràs quan siguis vell’. I encara no”, diu.

—A Catalunya tenim una administració distreta.

—Distreta, sí. M’agrada la paraula. No és ofensiva.

Però jo sí que volia que fos ofensiva...

Margarit acaba de publicar L’ombra de l’altra mar (Nórdica), dedicada al record del seu amic Josep Maria Subirachs, amb quadres de l’escultor, i Des d’on tornar a estimar (Proa), un títol molt adequat perquè els poemes sempre comencen amb una referència concreta, un espai físic. “Es tracta d’arribar tan lluny com pugui partint de molt a prop. La poesia comença amb una inspiració, que és la capacitat de relacionar coses que no són relacionables”. Com una metàfora? “Sí. Però això no és res; cal treballar-hi”. Margarit sol recuperar records, alguns molt durs: afusellaments, el pare a la presó, la misèria, la sorda violència sobre els vençuts, però tot això revé sense ombra de ressentiment. “Fins que tenia nou anys tot era anar i venir, vam canviar onze vegades de domicili”, recorda. “Però l’art no es pot basar en el ressentiment, ni en l’odi”.

“Escric des dels 18 anys, cada dia, mai en prosa, o a penes en prosa. La primera vegada que davant un llibre meu dic: “És això”, tinc 40 anys; vol dir que he estat 20 anys llençant llibres sencers. Amb un problema afegit, que és la llengua. Recordo una escena, de nen. Anava a escola amb un amic, li vaig dir alguna cosa i em va caure un clatellot d’algú uniformat, no sé qui. “Habla en cristiano”... Amb els anys, la meva reflexió va ser: la poesia és cultura, la cultura es fa en castellà, escric en castellà. Aquesta equació serveix per a tot, excepte per a la poesia. Si la cultura és una catedral, la poesia n’és la cripta, que és un forat. Això és la llengua materna... Trigo anys a adonar-me’n. I qui primer me’n va suggerir el canvi va ser Miquel Martí i Pol.

—Com és que freqüentava el món literari si no publicava?

—Sí que havia publicat. Camilo José Cela va dir que jo era un “Surrealista metafísic”… Vaig canviar al català i l’any 1980 guanyo un premi amb un llibre que es diu L’ombra de l’altra mar.

—No sembla un títol seu...

—Focs d’artifici. Vaig haver de llençar a la bassa deu llibres més, algun de premiat. No hi són, a les obres completes. D’un castellà sobri però fals, passo a un català carnerià i després torno a la sobrietat per trobar la meva veu.

S’han fet grans els arbres del jardí: li comento que la mirada sempre va cap enrere —“seria idiota si no ho fes: anar envellint, què més?”—, que espai i temps semblen ser les dimensions de la seva poesia, i que potser per això els trens hi tenen tanta presència. Pensa un moment. “Segurament. També és pura memòria. A Rubí vivíem prop de l’estació”.

De jove, Margarit va cometre el gran error de deixar Arquitectura un cop superat el dificilíssim ingrés, previst perquè la professió fos elitista. Decidit a ser poeta, volia una feina que hi tingués relació. Va ser a l’editorial Plaza, tot fent un diccionari tecnològic a partir de diccionaris estrangers. “Llavors m’adono que l’estic pifiant i torno a Arquitectura. I descobreixo la veritat: la poesia és exactitud, puresa, una cosa escarida. Això és el càlcul, que té una lògica, com la té la poesia. M’hi llenço com un animal i als 29 anys sóc catedràtic de càlcul d’estructures. Ja tinc la vida organitzada. I no em costa gens passar de la feina a la poesia, puc prendre notes en un bar. La poesia no se sent vexada, se m’obre estupendament, perquè no li sóc infidel, i això que la poesia és molt senyora”.

Molt senyora: tracta Barcelona de puta. Desolada ciutat que fas de puta, li recito. “Barcelona té la grandesa de posar el cementiri en una muntanya cèntrica, que podia haver estat residència de rics. Hi tinc dues noies; per tant, és la meva ciutat, no hi ha dubte que l’estimo, amb lleialtat. Però se l’han venuda i no hem rebut res a canvi. No sé qui són els amos actuals de la ciutat. Està plena de botigues que venen coses innecessàries: això és molt semblant a la prostitució”. Hi afegeix una altra imatge brutal: la cara maquillada de la mare morta.

—Sí. El passeig de Gràcia. Maquillada pel tio de la funerària, la mare. Però és la meva mare, la meva ciutat.

—Una ciutat que tenia una burgesia culta i una classe obrera que sabia poemes de memòria, diu el mateix poema.

—És la meva àvia. La van enviar de minyona a Barcelona amb 12 anys, des de Sanaüja; va anar a casa d’un banquer del carrer Ample. L’àvia llegia cada dia el diari tot resseguint la línia amb el dit, a poc a poc. Sabia poemes de Verdaguer: va plorar quan va morir. Tot això es va perdre el 1939, però s’hauria perdut igual.

Parla dels oficis, de quan calia un fuster per tenir una cadira i que aquest fuster era més bo al cap de deu anys, i el metge també. “Això és la dignitat i la seguretat de l’ofici, i això ja no existeix. Avui parlem de curro. En poesia, però, ningú et garanteix que esdevinguis millor amb els anys”.

“La poesia és remenar la ronya que tenim dins, recuperar les coses més subtils i amb paraules, i no amb res més, expressar-ho i enviar-ho a algú que no conec i que aquest algú ho llegeixi i digui: sóc jo. Això no és un ofici, això és un miracle”.