Eugeni Madueño: “Parlon és com Colau; no escolten els vells”

“Fer-se vell és no creure't res”, diu Eugeni Madueño, el primer mestre de periodisme que vaig tenir. Vaig tenir la sort d'estar, amb 19 anys, sota les seves ordres a la revista Nova Ciutat Vella. M'encarregava reportatges socials amb instruccions concretes que 20 anys després m'explica que eren herència d'un altre nom gran: “Jo ho vaig aprendre amb Huertas Claveria. Em va proposar que vingués al Tele/eXPrés per passar-m'ho bé coneixent la vida de les persones”. Madueño (El Garabato, Còrdova, 1952) va tenir molta paciència amb mi, jove un punt rebel, la mateixa que possiblement van tenir amb ell quan tenia la meva edat: “Quan vaig entrar a La Vanguardia pensava que el diari era ple de fatxes, per adonar-me 10 anys més tard que jo faria el mateix. No podíem demanar consell i ser humils?”. Madueño veu que als ajuntaments passa alguna cosa similar, “un problema de canvi generacional”.

Madueño em convoca a Ca l'Estevet, el restaurant del Raval on tantes vegades havíem dinat els seus deixebles de Nova Ciutat Vella. També és on diverses generacions de periodistes de La Vanguardia endrapaven un menú diari seguit de tertúlia, que pagaven amb uns vals que l'empresa els proveïa especialment per a aquest restaurant. Ca l'Estevet ha canviat de propietaris però Madueño hi continua anant: “A partir dels vuitanta, tot el que era cutre havia d'apartar-se o modernitzar-se. Van desaparèixer tants bars, sobretot tants locals de la Barceloneta. Ara està de moda recrear bars antics, amb tot falsament envellit. Aquest és autèntic”. A l'Estevet hi ha les mateixes fotografies de famosos que visitaven Barcelona, els mateixos quadres i fins i tot hi continuen alguns dels comensals de sempre. Madueño té actualment una empresa d'edició de llibres i suplements de premsa, molts vinculats a Barcelona. Diu que detesta parlar del passat, que ell vol parlar del present. Fins i tot ha deixat les tertúlies de La Lamentable, que organitzen amics com José Martí Gómez o Joan de Sagarra. La Lamentable se celebrava a Casa Leopoldo fins que aquest restaurant va tancar el 2015. Actualment La Lamentable només s'organitza de tant en tant i Madueño ja se n'ha desmarcat, com si no volgués continuar lligat a una cosa del passat.

El present pot aprendre de l'experiència, per això entrevisto Madueño i per això ell subratlla que el problema generacional de la política municipal també es detecta en la confiança de la nova fornada de líders: “Ada Colau no té majoria, no té quadres, tampoc sembla que tingui gent de confiança dins l'Ajuntament. Perquè són la casta, els grans?”. Madueño ha desenvolupat la seva persona i trajectòria professional entre Santa Coloma de Gramenet i Barcelona, per això també troba punts en comú entre Núria Parlon i Colau: “Parlon és com Colau; no escolten els vells”.

“A la FAVB s’han fet funcionaris”

Sempre m'ha atret la història de Grama, la mítica revista de Santa Coloma fundada el 1969 i de la qual Madueño va ser un dels principals impulsors. Números com “el del mono”, com la van batejar els veïns, del 1972, amb un King Kong en portada que destruïa la ciutat, una crítica a la manca de planificació urbanística i de serveis de Santa Coloma, eren d'una modernitat revolucionària. La portada en qüestió, la del mono, la va dissenyar Ferran Bravo, un noi que aleshores treballava a Lecturas i col·laborava amb Grama: “Per fer Grama ens reuníem en uns baixos de parròquia, a la seu dels boy scouts. Tot era complicadíssim: les fotos, la redacció, imprimir, distribuir...”. Pregunto a Madueño per què no sorgeixen noves publicacions veïnals de referència: “Allò era una cosa col·laborativa, ara el que predomina és la cosa individual, els blogs”. Després de col·laborar molts anys amb la revista Carrer de la FAVB, Madueño va intentar tirar endavant una nova “gran revista plural, reivindicativa” amb la federació veïnal, però no va tirar endavant perquè, segons ell, la FAVB s'ha burocratitzat, “s'han fet funcionaris”, i la necessitat d'un mitjà combatiu s'ha substituït amb els blogs.

L’AP-7, el carrer Major de Catalunya

La planificació urbanística del territori barceloní, diu Madueño, “és deliberadament un desastre, des de Maragall, sempre igual”. Madueño considera que aquesta ordenació urbanística ha de ser en primer terme un compromís de país, perquè “Catalunya, l'eix Barcelona-Empordà, ja és una ciutat. L'AP-7 és el carrer Major de Catalunya”. Madueño apunta que el Govern pot fer que s'evitin conflictes “com el dels creuers o els hotels que marxen a l'Hospitalet. Això ho ha d'ordenar un govern, també un govern metropolità”.

Madueño s'esplaia en el concepte de la Gran Barcelona. N'és partidari, i no el preocupa la qüestió identitària dels municipis, com sí que era el cas de l'anterior entrevistada en aquesta sèrie, Patrícia Gabancho. “Els alcaldes diuen que perdrem la identitat. Quina identitat? La gent no sap si viu a Fondo, a Santa Coloma o a Barcelona. El que no pot ser és que no sentim com a propis el Besòs o Cornellà. Badalona també és la teva ciutat”, apunta Madueño. L'antic cronista valora que un gran govern metropolità podria consolidar nous pols de vida de referència: “Que Singuerlín o Badalona es convertissin en un nou centre dependria d'un nou govern metropolità que redistribueixi recursos. Això permetria que l'IBI de Sarrià vagi a Llefià. La Diagonal ha guanyat molt amb la reforma, més gent hi passeja. Si Barcelona es pot permetre aquesta Diagonal burgesa, per què a Llefià no poden permetre's un sistema millor de recollida d'escombraries?”.

Colau ha recuperat la idea de crear una megaadministració metropolitana, però Madueño n'és escèptic: “Cap polític ha plantejat seriosament el govern metropolità. Clos ho va proposar però el PSC va dir que no, perquè és anar contra les seves quotes de poder”. El poder no sempre és polític. Madueño apunta que la L9 és un exemple clar d'infraestructures que “des del punt de vista polític i social són un desastre. Qui decideix el trajecte de la L9, els polítics o les UTE, les empreses? Calia aquesta obra? Es van finançar campanyes de comunicació per demostrar que sí. El gran guanyador és el constructor de la L9, que ha aconseguit el que volia”.

“El turisme es menja l’Eixample Dret”

Com altres periodistes d'aquesta sèrie –Sagarra, Arturo San Agustín o Lluís Permanyer–, Madueño també viu a la Dreta de l'Eixample. I, amb excepció de Sagarra, Madueño comparteix amb la resta la seva preocupació pel creixent turisme: “Les terrasses, els hostals, festes i borratxeres... El turisme s'està menjant l'Eixample Dret. A l'escala on visc tenim prevista una reunió per prohibir que l'edifici tingui pisos turístics”. La Rambla, diu Madueño, ja no la reconeix com una part de la seva ciutat: “Abans, també després dels Jocs, la Rambla era transitable i viva. Teníem el Frontón Colón, el Cosmos, l'Amaya. La Barcelona canalla convivia amb la ciutat. Ara, els hotels, els creuers i aquests milions que deixen, m'agradaria saber on van”.

Madueño reflexiona sobre inèrcies que observa amb preocupació. Recorda una experiència que el va fer pensar, d'una senyora, en una parada d'autobús i un dia de pluja, que exigia més vehicles perquè no es podia mullar: “D'on surt la manera de pensar d'aquesta senyora? Qui educa la gent? Els mitjans de masses”. Madueño creu que en aquest context d'exigència popular és impossible plantejar-se que Colau guanyi més de 2.200 euros mensuals: “El sou de l'alcaldessa és hipocresia. Planteja't-ho al revés; la gent acceptaria que una alcaldessa d'esquerres cobrés més? Però és insultant que l'alcaldessa de Barcelona guanyi 2.200 euros. Jo vull el millor per a ella perquè porti el càrrec el millor possible”.

Acabem el dinar recuperant anècdotes de les seves dècades de periodisme urbà. “El més bèstia” que Madueño recorda eren els passatgers de la línia 38 que passava per Can Tunis: “Una vegada vaig coincidir al bus amb una noia, vestida d'hostessa de fira. Va baixar a Can Tunis, va comprar l'heroïna i se la va punxar sota el pont. A partir d'allò vaig deixar de creure en molts estereotips”.