Julià, apòstata i emperador

De totes les figures del Baix Imperi romà, diria que no n’hi ha cap de més seductora que la de Flavi Claudi Julià, dit Julià l’apòstata (331-363), que ha generat una bona sèrie de textos —pel caràcter insòlit de la seva curta activitat—, des de les biografies de Robert Browning i Alice Gardner fins a les novel·les, de tendència completament oposada entre si, de Dmitri Merejkovsky (avui quasi introbable) i de Gore Vidal, sovint reeditada a Edhasa. El primer d’aquests dos, rus de profunda espiritualitat cristiana, blasmava Julià per haver intentat tornar al paganisme anterior a l’edicte de Milà promogut l’any 313 per Constantí i Licini (amb l’ajut de les Institucions de Lactanci, factor fructuós en la transformació del paganisme al cristianisme al món romà); Gore Vidal, un dels grans intel·lectuals nord-americans del segle XX, vindicava el retorn desitjat de Julià a les formes de vida del paganisme grec.

No estan del tot clares les raons per les quals Constantí va decidir que l’Imperi acceptés el culte cristià —de fet, no es va fer batejar fins poc abans de morir—: tot fa pensar que va ser una decisió oportuna des del punt de vista polític, quan el cristianisme començava a minar les bases culturals paganes de la religió tradicional del seu poble... o quan es va acabar la importació de lleons d’Àfrica.

Sigui com sigui, Julià, nebot espuri de Constantí el Gran, heroi a les Gàl·lies, cèsar de la pars occidentalis i emperador després, quasi per casualitat, entre 361 i 363, mai no va estar convençut que el millor per a Roma fos decantar-se per la religió de Crist. S’havia educat en les lletres i la saviesa gregues des de jovenet —per això va escriure tota la seva obra, discursos bàsicament, en llengua grega—, i preferia determinades formes de vida d’aquella cultura, especialment la neoplatònica, a tot el que predicava el cristianisme, que, en aquell temps, encara amb una presència molt potent de la cultura hebrea, semblava una falòrnia intempestiva a la gent amb una sòlida preparació intel·lectual.

Això podria dur-nos a pensar que Julià participava de tota la parafernàlia estètica i eròtica del paganisme romà del segle III —no trobareu excessos en el menjar, el beure i el cardar més ben explicats, en aquest sentit, que a la Història Augusta—; però aquesta no va ser mai la seva tirada: li van dir “apòstata” més aviat els historiadors de l’Església, com sant Gregori, però el fet és que va ser un home d’una probitat, austeritat i honradesa fora del comú en tota la història del Baix Imperi. En realitat, la gran lluita de Julià no va ser ni contra els gals ni contra els perses, sinó contra el luxe i la disbauxa. Edward Gibbon, que és una de les fonts per conèixer Julià amb objectivitat, diu al seu llibre famós: “L’educació retirada i escolàstica de Julià, durant la qual havia conversat més amb els llibres que amb les armes, més amb la mort que amb la vida, el va convertir en un perfecte ignorant de les arts de la guerra i del govern, i, quan assajava matusserament un o altre exercici militar, exclamava amb un sospir: ‘¡Oh, Plató, Plató, quin turment per a un filòsof!’”.

Va passar, doncs, que bon punt va tenir el poder a les mans, va intentar que els seus súbdits fossin tractats amb justícia i equitat; va fer neteja, a palau, de la colla interminable d’escrivans, servents, esclaus, cuiners, eunucs i maturrangues; va menysprear les festes públiques, el teatre, les curses i els grans monuments; va menjar sempre frugalment; va practicar la castedat; dormia sobre un jaç de palla; i va propugnar que la seva gent retornés a formes de vida estoiques, ascètiques i austeres —cosa, paradoxalment, que l’agermana més amb el cristianisme que amb el paganisme del seu temps.

Tot el que he dit queda explicat amb claredat meridional al llibre que Adesiara acaba de publicar, l’últim dels discursos de l’emperador: Julià l’apòstata, L’enemic de la barba, pròleg i traducció de Pau Sabaté (Martorell, Adesiara, 2016). Julià parla per ell mateix i dialoga amb un adversari sobre la crítica que van merèixer la seva barba de filòsof com a senyal distintiu —els emperadors solien afaitar-se-la—, i les seves maneres virginals, prudents i sòbries. La traducció —en què només falla, en tot el llibre, l’expressió “posar-se vermell de vergonya” quan hauria de dir “tornar-se vermell”, a la pàgina 43, que és lapsus petit— és admirable, i assenyala, juntament amb algunes traduccions del grec i del llatí que ara comencen a trobar-se, el canvi del paradigma ribià (explosiu en el cas de mossèn Balasch, a la Bernat Metge) a una llengua perfecta, purament catalana, perfectament comprensible i sense refistols. Serà una lectura alliçonadora per a tothom, començant per la classe política del nostre país, nació, pàtria o estat.