El que està en joc

Tornem a reprendre el que vam deixar sense acabar el 20 de desembre passat. L'escenari polític és definitivament plural. La conflictivitat social ja està present a les institucions representatives. Segueix sent veritat que les elits dels grans partits estan poc inclinades a fer els passos necessaris per regenerar el sistema polític. Les forces emergents han anat entenent que no és fàcil connectar els ritmes institucionals amb les urgències socials. Costa negociar de debò quan moltes vegades és més important quedar bé o malament davant de propis i estranys que adquirir compromisos pràctics. Tots parlen de la urgència a afrontar les peremptòries necessitats socials, però són molts els que entenen que això passa exclusivament per què siguin ells els protagonistes. Molts escarafalls, poca concreció.

Mentre, el "Govern en funcions", funciona i segueix amb precisió els dictats dels que de debò manen. La demostració més palpable la tenim en els acords del passat Consell de Ministres. La decisió del Govern Rajoy de presentar el recurs d'inconstitucionalitat contra la llei 24/2015 del Parlament de Catalunya que recollia mesures urgents per afrontar el tema de l'habitatge i la pobresa energètica, en la pràctica suposa paralitzar-ne la vigència. Posant a més en safata la venda de grans estocs d'habitatge en mans dels bancs als fons voltor que esperaven ansiosos una decisió com aquesta, ja que en el marc de la llei impugnada els negocis no eren suficientment rendibles, en imposar-se freqüentment el lloguer social i penalitzar-se els habitatges buits. Els del PP saben molt bé a qui cal obeir. I el més increïble és que l'argument per fer-ho es basa que així es garanteix la igualtat entre els espanyols. Segons sembla es tracta d'entendre la igualtat com ser "igualment miserables i vulnerables" enfront dels interessos dels que realment governen sense haver de passar per les urnes per aconseguir-ho.

L'agressió és greu i radical, ja que afecta tots aquells que segueixen atrapats en el cercle de desocupació o salari baix i hipoteca o lloguer inassolible. És inadmissible intentar circumscriure el tema a una nova agressió d'Espanya a Catalunya, quan el problema és general i dramàtic. Són més de 700.000 llars a tot Espanya en les quals no entra cap ingrés, i més d'1'5 milions de llars en les quals tots els seus membres estan aturats. El que realment està en joc el 26 de juny és la desigualtat creixent i la precarietat i la pobresa cronificada. I això mereix una resposta contundent que vagi més enllà de desplaçar Rajoy, salvar el candidat Sánchez, veure si Iglesias lidera el sorpasso o acabar de destriar si Rivera és de centre o de dreta.

Deia Karl Polanyi en la seva obra clau, La gran transformació, escrita el 1944 i plenament vigent, que enfront del gran moviment global que preconitzava la liberalització econòmica i la mercantilització de la vida, havia sorgit un moviment ampli i interclassista que buscava protegir la societat dels estralls del mercat aparentment autorregulat, però constantment imposat i monitoritzat per decisions governamentals (com les del passat Consell de Ministres). Avui, setanta anys després, el primer gran moviment segueix totalment en peus i ha empitjorat la seva pressió aprofitant el pas del capitalisme industrial al financer. En canvi, avui tenim més problemes per identificar els protagonistes del segon moviment, i més aviat observem un univers embullat i heterogeni de patidors i opositors a la mercantilització forçada. Fins i tot, veiem com alguns que haurien de ser allà, s'han alineat amb l'austeritat, la reducció del dèficit o la "necessària liberalització i desregulació". Per aconseguir construir un moviment contrahegemònic com el que seria necessari, coincideixo amb Nancy Fraser en què ja no n'hi ha prou amb buscar la referència de l'explotació laboral en plena descomposició del treball com a component vital central, i tampoc convé tancar-se en marcs estrictament nacionals que sovint tanquen lògiques retrògrades i contrahistòriques. Hem de ser capaços de connectar els partidaris de la redistribució (moltes vegades jeràrquica i centralitzadora) amb els partidaris de l'emancipació, que busquen reconeixement a la seva diversitat sense perdre vincles ni solidaritats. Avançar en aquesta connexió és avui central. És el que està en joc.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.