El capital segons sant Lluc

Aquestes setmanes d’abril, després de la Pasqua, quan esperem que el Salvador ressuscitat puge al cel el dia de l’Ascensió i que també puge la borsa i si és possible es recupere del tot —mentre al País Valencià esperem inútilment la pluja que cau per totes les terres d’Occident però no en la nostra, i mentre ens resignem a suportar les notícies sobre els anomenats papers de Panamà—, són una bona ocasió per tornar a llegir atentament el capítol 19 de l’evangeli de sant Lluc.

Llegir regularment les escriptures és ocupació altament saludable per a l’ànima: obliga a pensar en el misteri, si més no, i a interpretar i aplicar la paraula sagrada. Jesús explica als deixebles la paràbola de l’home ric, que havia de ser nomenat rei, se’n va de viatge, i encomana a tres empleats la gestió d’un determinat capital, a veure si el negocien i l’augmenten. Quan torna l’home, ja proclamat rei, demana comptes de la inversió, i a qui ha multiplicat el capital per deu el fa governador de deu ciutats, i a qui el multiplicà per cinc li’n dóna cinc. Llavors es presenta el tercer, administrador massa prudent, que li diu: “Senyor, ací tens els teus diners; els he guardat embolicats en un mocador. Tenia por de tu perquè ets un home exigent: reclames allò que no has invertit i segues allò que no has sembrat”.

Aquell senyor de l’evangeli, emblema de la justícia suprema en la paràbola, devia ser un capitalista sense escrúpols, un especulador, un comprador de solars urbanitzables: no un amic del poder sinó el poder mateix, com ara entre nosaltres. El ric rei, doncs, esbronca l’administrador massa prudent: per què no posaves almenys els meus diners al banc, i ara que he tornat els hauria recobrat amb interessos? Aleshores, diu Lluc que digué Jesús, el ric digué als presents: “Preneu-li els diners i doneu-los al qui en té deu vegades més”. I acaba amb la sentència eterna: “Us ho assegure: a tot aquell qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li llevaran fins allò que li queda”. I, com de passada, va manar que mataren allà mateix els ciutadans que abans no l’havien volgut per rei. Katasfáxate, diu en grec: degolleu-los.

Vist i llegit això, ja podem anar meditant en els misteris inescrutables de la paraula divina (no sé com expliquen els exegetes aquest passatge evangèlic: supose que molt positivament i espiritual), en les bases teològiques de la borsa, i en la modernitat de l’antic principi segons el qual els pobres seran més pobres, els rics més rics, i els qui protesten, degollats.