La gran mercadotècnia del Dia del Llibre

E n una parada de llibres a una rambla de Catalunya plena com un ou, vaig veure un home de cap a vuitanta anys, elegant, amb el cabell esbullat, ulleres de pasta, mans delicades i maneres de gran senyor de Barcelona. Es va adreçar a un dels nois que hi havia despatxant i va preguntar-li: “¿Tenen les Moralia, de Plutarc?” Cap resposta. “Vaja —va continuar—, ¿no tindran pas les Converses de Goethe amb Eckermann?” Perplexitat. “Ja és pega —hi va afegir—, però potser tenen les Memòries del subsòl, de Dostoievski?” Cap resposta. “¿I, per atzar, l’Elogi de la vida solitària, de Petrarca?” Silenci. “Ja em sap greu. ¿Qui sap si tenen cap llibre sobre Simeó Estilita?” Incomprensió del venedor, a la qual ja s’havia sumat el corifeu de la resta dels companys i companyes. L’home, inalterat i amb cara de resignació, va preguntar, per fi: “¿I unes Confessions, de sant Agustí, per un casual?”. Aquí es van acabar les preguntes, però no les respostes. “Senyor, tenim tot això que es veu”. L’home va donar un cop d’ull a les taules parades amb munts de llibres i es va limitar a dir: “Ja em perdonaran, però això no m’acaba d’interessar”. Va esmunyir-se entre la gentada i va desaparèixer, sense haver comprat res.

Ja fa molts anys que el Dia del Llibre és una festa molt bonica, amiga de l’agermanament entre la ciutadania, més encara entre els enamorats, que porten, ell o ella, una rosa a la mà. Però també fa molts anys que, pel que respecta als llibres, és una festa en què domina la mercadotècnia molt per damunt de la venda de llibres d’aquells que, com han escrit tants autors de qualitat, poden ser rellegits moltes vegades, i alliçonen. Tot és ple de novetats, les unes més solvents que les altres, la major part molt insolvents, precipitades, tramposes —llibres escrits en castellà que passen per obres catalanes originals—, circumstancials, anticonstitucionals, maldestres, d’una autoajuda que sol portar al suïcidi, missatgeres d’un oblit quasi automàtic. “Marchitará la rosa el viento helado” , va escriure Garcilaso en un dels seus sonets més celebrats. Però també aquest poema diu, per acabar: “Todo lo mudará la edad ligera [és a dir, el temps, que passa inexorablement] por no hacer mudança en su costumbre”. El poeta renaixentista es referia a una altra cosa, però aquests versos també valen pel destí de la major part dels llibres que es van vendre per Sant Jordi: com ja és costum des de fa temps, tots aquells llibres venuts, o quasi tots, es convertiran en no res. La rosa, sempre breu, morirà al cap de dos o tres dies; determinats llibres són nonats, com sant Ramon, i mai no tindran vida.

El problema d’aquesta situació no resideix en el fet que els editors i llibreters —ai!, amb tanta legitimitat— procurin vendre allò que la gent demana, per fer quadrar els números escassos del seu negoci; el gran problema es troba en la manera com aquests llibres ocasionals han despertat en els lectors les ganes de comprar-los: anuncis, propaganda a tots els mitjans, entrevistes absurdes als escriptors de bajanades, promoció de figures exòtiques, premis concedits amb escàs criteri de qualitat literària, i tot el que ja sabem. El consegüent d’aquesta tendència és d’una lògica que espanta: el criteri dels lectors, ja per a tota la seva vida, quedarà dominat pel valor de les bagatel·les.

El fenomen és tan abrusador, que, malgrat els centenaris, ben celebrats unànimement els darrers mesos, de Ramon Llull, de Shakespeare i de Cervantes, aquests autors no van ser, ni de molt, els més venuts: així ho indiquen totes les llistes que s’han publicat. Pitjor encara, com em remarcava l’amic Fèlix Riera, que vaig trobar després de l’escena d’aquell home de gran discerniment: celebrem, com a nostrat, l’aniversari de Ramon Llull, i d’aquest encara es trobaven, a les parades, menys llibres que dels altres dos.

I ara, l’última pregunta retòrica: ¿d’on pot venir aquest menysteniment dels grans valors de la literatura universal, la nostra inclosa? Només ve d’un lloc: la manca d’una sòlida educació literària a l’ensenyament primari i secundari al nostre país, i la indiscriminada promoció, amb bombo i platerets, d’una cosa que, en propietat, hauríem d’anomenar antiliteratura. Perquè és molt possible que, després d’haver llegit moltes de les foteses que s’han venut per Sant Jordi, els lectors catalans perdin per sempre més la idea que la literatura és tota una altra cosa i s’aficionin a uns productes que no els oferiran ni goig, ni saviesa, ni, en especial, el viàtic que sempre donen els bons autors per a una vida i una mort plenes de sentit, o, com diria Llull, de significança. En suma: una altra ocasió desaprofitada per elevar, poc o molt, el nivell cultural de la nostra ciutadania. Editors i llibreters tenen tot el dret a guanyar-se la vida: el que no convé que facin és guanyar la simpatia dels lectors per uns productes que es troben als antípodes d’una obra d’art.