Mans... enlaire

Dues i tres dècades d’impunitat han tingut, respectivament, els capitosts de Manos Limpias i d’Ausbanc, detinguts finalment la setmana passada per ordre de l’Audiència Nacional. I no em refereixo només ni principalment a la impunitat judicial respecte dels seus presumptes fraus, extorsions i altres pràctiques delictives. Al·ludeixo, sobretot, a la impunitat mediàtica, a l’aquiescència o el silenci polítics respecte dels orígens de tots dos subjectes i de les intencions reals de la seva tasca pretesament justiciera.

En el cas de Miguel Bernad Remón, els seus antecedents ultradretans eren ben coneguts i, a més, verificables amb una simple consulta al BOE: home de confiança de Blas Piñar, va ocupar el número 4 en la candidatura per Madrid de Fuerza Nueva en els comicis generals del 1982, va anar de número 6 a la llista del Frente Nacional —nova façana del blaspiñarisme— en les europees del 1987 i va reincidir, aquesta vegada com a número 12, en les eleccions a l’Eurocambra del 1989. Fracassat i dissolt aquell partit el 1993, Bernad va decidir perseverar en els mateixos objectius amb uns altres mitjans, a més d’adquirir un modus vivendi i un trampolí de notorietat i poder: el 1995 va crear el Colectivo de Funcionarios Públicos Manos Limpias, del qual ha estat des de llavors amo i senyor.

Encara que sigui vint anys més jove, l’ultradretanisme de Luis Pineda Salido va ser més precoç i, si és possible, més radical. Membre adolescent (Luispi, es feia dir) del Frente de la Juventud —un neofeixisme madrileny molt violent, escindit el 1978 de Fuerza Nueva perquè era massa “tova”—, va arribar a “cap nacional” del grup abans que l’arrestessin el 1982, en aplicació de la llei antiterrorista; i només es va escapar de la presó perquè era menor d’edat en el moment de cometre els delictes pels quals va ser condemnat. El 1986, lluny d’haver canviat d’idees, va crear l’Asociación de Usuarios de Servicios Bancarios, Ausbanc. Un ultra contra la banca? I per què no? Que potser els Vint-i-set Puntos de la Falange no repudien “el sistema capitalista”, no denuncien “els abusos del gran capital financer”, no suggereixen la nacionalització del sector?

En qualsevol cas, encara que ni Manos Limpias és un sindicat ni Ausbanc és una autèntica associació de consumidors, la gran majoria dels mitjans s’han passat lustres atribuint-los mecànicament aquestes respectables etiquetes, callant o ignorant la filiació ideològica de tots dos entramats. Més encara: durant els llargs anys en què els querellats per Miguel Bernad eren els governants de la Generalitat, o TV3, o Nunca Máis, o la cúpula del nacionalisme basc, quan —per exemple— Manos Limpias va estar a punt de ficar a la presó Juan Mari Atutxa, bona part de l’establishment estatal veia amb discreta satisfacció aquell personatge que li estava fent la feina bruta. La demanda per prevaricació contra el jutge Garzón, el 2009, va desemmascarar el pseudosindicat, però les posteriors maniobres judicials contra Podem o contra el procés català han restablert la seva respectabilitat als ulls de molts.

I fins i tot n’hi ha que veient el paper de Manos Limpias en el cas Nóos potser s’han pensat que Bernad era un valerós croat contra la corrupció, fins i tot entre la reialesa. Ingenus! El que passa és que, deixebles de Blas Piñar, ell i els seus amics consideren l’actual monarquia deslegitimada pel perjuri, per la traïció als principis del Movimiento, i voldrien liquidar-la.

Un altre dels detinguts divendres passat va ser Francisco Javier Castro-Villacañas, que no ha de passar desapercebut. Fill i nebot de conspicus jerarques francofalangistes (Antonio i Demetrio Castro Villacañas), apologeta pòstum de Piñar a les pàgines d’El Mundo (gener del 2014), aquest “director de comunicació” de Manos Limpias va publicar el 2013 el llibre El fracaso de la monarquía, consagrat a denunciar “els errors i l’esgotament del règim del 78: el joancarlisme”; segons ell, l’origen dels mals presents va ser “la instauració d’una monarquia d’esquerres [sic] com a fórmula de salvament de la Corona, la tirada i els interessos de la Monarquia a favor de l’esquerra política i del nacionalisme [sic] per rentar el seu passat franquista”. “Dels Borbons no es pot esperar res de bo”, ha sentenciat en algun altre fòrum.

La infanta Cristina potser ha comès errors. Però si Manos Limpias la manté asseguda al banc dels acusats a Palma, no és per purisme moral —ja ha quedat ben clar que no...!—, sinó per trencar la cadena borbònica pel punt més feble.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.