La decisió del PSOE

L'aritmètica electoral del 20-D va atorgar al PSOE el privilegi de ser l'única força política imprescindible per a qualsevol majoria parlamentària de govern. Des de la mateixa nit electoral, ja fa quatre mesos, les direccions de tots els partits saben perfectament que només hi ha dues opcions per formar govern: una és la que podrien compondre el PP i el PSOE, la que seguint l'exemple alemany se sol anomenar gran coalició. L'altra és la que podrien formar el PSOE amb Podem, Esquerra Unida i un o alguns dels partits d'esquerres i nacionalistes de Catalunya i Euskadi. No n'hi ha cap altra. Sense el PSOE, cap de les sumes d'escons eventuals entre diversos partits és suficient per formar una majoria de govern en el Congrés.

El problema polític que s’ha plantejat davant d'aquest panorama és que al PSOE no el satisfà ni li interessa cap de les dues opcions i, en conseqüència, es resisteix a escollir. Si no es decideix per una o una altra, si no tria, hi haurà repetició d'eleccions. Tot està a les seves mans, no a les del PP o les de Podem. Ni, sens dubte, a les de Ciutadans, un partit els escons del qual no són necessaris per a cap de les combinacions possibles. La tardança, la llarga volta que ha donat per acabar arribant al cap de quatre mesos al punt de partida és, no obstant això, molt comprensible. Encara que les dues opcions de pacte ofereixen el premi d'accedir al govern, presenten també grans inconvenients i riscos per al PSOE.

Formar la gran coalició amb el PP suposa per als socialistes bascular fortament cap a la dreta. Exigiria abandonar la crítica de la política socioeconòmica del PP que ha dut a terme Pedro Sánchez durant la legislatura anterior i substituir-la per la col·laboració lleial en l'aplicació d'aquesta mateixa política, que fora d'això és la que emana de Brussel·les. Aquesta opció té una gran lògica de fons, ja que reproduiria a Espanya la mateixa coalició que els socialistes ja formen amb la dreta conservadora al Parlament Europeu. Però té el desavantatge obvi de deixar lliure l'esquerra restant tot l'ampli espai social i polític de l'oposició, cosa que als socialistes els podria costar molt car a mitjà termini. El PSOE tem que si apareix combregant a Espanya amb la política econòmica neoliberal li passi el mateix que als socialistes grecs: que l'altra esquerra els va escombrar a les urnes.

L'altra opció, el pacte del PSOE amb Podem i els catalanistes, suposa sumar els esforços d'un govern progressista eventual a Espanya als de Portugal i Grècia per combatre l'orientació neoliberal de la política econòmica de la Unió Europea. I, a més, requereix entrar en la negociació d'una solució al contenciós català que no exclogui la convocatòria, tard o d'hora, d'una consulta a l'electorat. Una eventualitat que el comitè federal del PSOE rebutja de ple.

La prohibició expressa de qualsevol acord que inclogui els partits que reclamen o basen un referèndum a Catalunya, com Podem, DiL, ERC o el PNB, té també la seva lògica, la lògica dels xocs de nacionalistes contra nacionalistes. És, sens dubte, un nou èxit de la política que segueix el PP quan va llançar per tot Espanya la campanya contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006. Aquella campanya va terroritzar tant els barons del PSOE que el pànic encara els dura i ara els ha mogut a imposar Pedro Sánchez l'anatema a tota negociació amb partits catalanistes o amb aquells que els donin suport.

El PSOE ha consumit els quatre mesos que han transcorregut des de les eleccions per negociar i firmar un acord parlamentari amb Ciutadans i presentar-lo com a base ineludible per a qualsevol pacte amb els que realment pot formar majoria. L'opció de política econòmica i social d'aquest acord és una variant de la que aplica el PP. A la pràctica, això és decantar-se per la fórmula de la gran coalició, encara que de manera dissimulada, o vergonyant, ja que no l'ha firmat amb el PP sinó amb un mitjancer. És un intent d'aparentar que la decisió és dels altres, els que no s'afegeixen a la seva oferta. Però si el PSOE hagués optat per un pacte amb les esquerres, hauria començat les negociacions amb Podem i els altres partits. No ho ha fet. El mètode prefigura el resultat, és ja una opció, marca la preferència. En aquests assumptes el que compta no és què es diu sinó què es fa.