Rescatar el bilingüisme (i 2)

Dèiem la setmana passada, en un article que no havia de tenir la continuïtat present (ja em disculparan, però ha estat una setmana intensa per al gremi dels lingüistes), que fóra interessant que el concepte de bilingüisme servís per fomentar la llengua catalana, en el benentès que el bilingüisme no havia de ser posar-se a duplicar rètols ni enviar cartes amb el català a l’anvers i el castellà al revers (quan me n’arriba una sempre penso que em tracten d’imbècil). Sinó que es tractaria de la capacitat de l’individu de parlar dues llengües amb un grau de competència elevat i equivalent.

Des d’aquest punt de vista, i si assumim la premissa que parlar tant català com castellà és un benefici social i personal per al ciutadà (i fins i tot cognitiu, si són certs alguns estudis), és funció de l’administració assegurar aquest coneixement i posar les bases per a l’ús possible de totes dues llengües, i en cap cas dissenyar un espai públic bilingüe que garanteixi el dret de ser monolingüe. Així, paradoxalment, defensar el bilingüisme equivaldrà a apostar més que mai per les mesures de normalització lingüística, d’acord amb les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics 2013, que revelen que els ciutadans que parlen castellà però no parlen català avui a Catalunya són 1.200.000.

Queda, doncs, un espai per a la justificació legítima de la prevalença de la llengua catalana en el territori que li és propi, digue-li futur estat o no, al capdavall això poc importa atenent al fet que altres llengües sí que en disposen i tenen una vida més agònica que la nostra. I queda també un espai ideològic que justifiqui la implicació de la ciutadania no només en l’adquisició d’habilitats sobre la llengua sinó també en el seu ús, en un imperatiu que no ha de ser entès com una obligació, ni com un deure de país o patriòtic, sinó com un compromís civil basat en la normalitat. I aquí tenen feina els partits de l’esquerra, tant la sobiranista com la federalista i la confluent, perquè és en el seu electorat on es troba la bossa de possibles catalanoparlants més nombrosa. Sense ells i el seu bilingüisme, el català no se’n sortirà.

La qüestió, però, és si Catalunya és també territori propi del castellà, ateses les crítiques que desperta la seva consideració d’exogen, un qualificatiu que no pot ser més encertat. Dir que el castellà és una llengua exògena —és a dir, una llengua vinguda de fora— no hauria d’atribolar ningú. Sobre aquest particular han de prevaler les condicions de territorialitat i d’historicitat, i la mateixa filologia —la filologia hispànica— no deixa gaires dubtes per dissipar: qualsevol que es miri els manuals d’hispanística (de dialectologia o història de la llengua) s’adonarà de l’escassesa que impera sobre el castellà de Catalunya com a matèria d’interès. De fet, es va parlar castellà de manera transversal i, sobretot, interclassista molt abans a Amèrica que a Catalunya.

Ara bé, una llengua transmesa d’una generació a la següent no pot ser considerada eternament exògena. El mateix català de Mallorca o l’Alguer és, al capdavall, també exogen, però ningú no dubta avui de la seva condició patrimonial innegable. Suposo que és una qüestió de temps i de verificar que la llengua es manté en la transmissió intergeneracional de manera ininterrompuda, i fa dècades que, per al cas de la llengua espanyola, el cronòmetre ja està en marxa. El debat és ajornable però inevitable: el castellà ha vingut per quedar-se, i tard o d’hora el catalanisme haurà d’encarar el problema de fons, que no és altre que acceptar o decidir si el castellà és o no llengua pròpia de Catalunya.