Rescatar el bilingüisme

El més trist de tot plegat és veure com, des de files autoritzades del catalanisme i la catalanística, s’ha entregat (seré més cru: s’ha regalat) el concepte de bilingüisme al rival intel·lectual i polític. El bilingüisme, avui, té un desprestigi entre sectors sensibles a la llengua catalana proporcional a l’afecte que li professen els crítics amb les mesures de normalització lingüística, en una trista, dissortada dialèctica en la qual s’acaba asseverant que el bilingüisme mata o que no s’assolirà la normalitat lingüística plena fins que no hi hagi gent, a Catalunya, que no sàpiga castellà. Ens hem tornat ben bojos.

Se’ns diu que, com mostra la realitat de les llengües minoritzades, el bilingüisme és l’estadi previ de la substitució lingüística, i certament és així. Es produeix substitució quan una generació significativa de parlants que és bilingüe en la llengua recessiva i en la llengua dominant abandona la primera (la que parla amb els pares) per parlar la segona amb els fills. Vet aquí l’amenaça real del bilingüisme, però vet aquí, també, el procés que sistemàticament ha esquivat la llengua catalana, almenys a Catalunya. Només en sectors de la burgesia liberal barcelonina es pot verificar històricament una voluntat d’abandó de la llengua en l’àmbit familiar, però no entre el gros de la població. Per motius no del tot ben escrutats, els catalanoparlants no hem interromput ni interrompem la transmissió de la llengua, cosa que desmentiria la —per a alguns— tan innegable i inevitable substitució.

A Catalunya el castellà que es parla (tret d’aquesta minoria burgesa) és el portat per successives migracions, que han trobat les condicions polítiques i socioeconòmiques suficients per mantenir la seva llengua d’una generació a la següent. No sempre, però. Sabem que la primera immigració castellanoparlant, al voltant de 1880, va fer un procés d’incorporació al català (ens en parla Àngel Guimerà en el seu discurs de l’Ateneu el 1895), i també ho va fer la segona, la de 1920, com bé relata en aquest cas Paco Candel. És a partir de la immigració del franquisme (que per volum i condicions polítiques no va tenir accés al català) que el castellà arrela amb força com a llengua de transmissió intergeneracional.

Hi ha però, també en aquest cas, un procés d’incorporació al català, si es vol més lent que en els casos anteriors, però documentable a partir de les dades de coneixement de la llengua des dels anys vuitanta. Es confirma, contra els mals auguris, una atracció cap a la llengua catalana a través de quatre estadis: el coneixement, l’ús, la identificació i la transmissió, fins al punt que hi ha persones que parlen als fills en català tot i tenir el castellà de llengua materna. És just a la inversa del que sempre es tem que passi amb el català, però amb uns subjectes que acaben aportant nous parlants a la llengua catalana, tant ells mateixos com els propis fills. I ho fan a través d’un vehicle indispensable: el bilingüisme, en aquest cas en català.

És imprescindible que aquest fenomen es continuï produint. Si només transmeten el català els catalanoparlants (i suposem que aquesta transmissió arriba teòricament a l’infinit), la llengua no desapareixerà mai, però els percentatges de coneixement i ús seran cada cop menors, ja que no sembla que Catalunya estigui disposada a renunciar als seus estàndards de qualitat de vida i a ser terra d’acollida. Segur que seguiran venint persones d’altres contrades, les quals, poc o molt, seguiran mantenint les seves llengües, i tanmateix és vital que, en alguna mesura, aquestes persones se sentin atretes cap a la llengua catalana.

I aquí hem badat. Mentre, en els últims anys, la intel·lectualitat filològica patia pel futur del català o maldava per arribar a Europa, o actualment es perd en els debats sobre l’oficialitat en l’estat propi, hem deixat que el concepte de bilingüisme sigui retorçat pels partidaris de desmantellar la normalització lingüística, que li han atribuït un sentit completament espuri: avui defensar el bilingüisme ja no és pretendre que tothom sàpiga català i castellà amb uns nivells òptims i equivalents, sinó assegurar a través de l’administració que totes dues llengües gaudeixen de les mateixes condicions en els serveis públics, tot deixant els sectors privats a mercè del lliure mercat. I avui tristament, dissortadament, defensar el bilingüisme equival a garantir el dret de viure en castellà a Catalunya, no a promoure l’aprenentatge i l’ús del català com un benefici social i personal.

El debat és molt més fondo del que es planteja en manifestos i rèpliques, i té a veure amb la definició de conceptes essencials d’una comunitat de parlants que ja fan anar dues llengües. Més que alimentar una polèmica que, en qualsevol cas, estarà en mans de la política, la feina dels lingüistes i filòlegs compromesos ha de ser rescatar el concepte de bilingüisme d’aquells que el perverteixen, i, si pot ser, aconseguir que remi a favor.