Colau i els estereotips

En La opinión pública, un clàssic del periodisme i la política en molts aspectes superat però en uns altres encara vigents, el periodista i filòsof nord-americà Walter Lippmann es referia el 1922 als estereotips com “una imatge ordenada i més o menys coherent del món, a la qual s’han adaptat els nostres hàbits, gustos, capacitats, consols i esperances. […] En aquest món les persones i les coses ocupen un lloc inequívoc i el seu comportament respon al que esperem d’ells. […] Cap estereotip és neutral. Són la garantia del nostre amor propi i la projecció del sentit del món que cadascun té. Per tant, els estereotips arrosseguen la càrrega dels sentiments que porten associats”.

Quan Félix de Azúa, un intel·lectual que acaba d’ingressar a la Real Academia Española, es refereix a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, com una ignorant que hauria d’estar venent en una peixateria, no només està catalogant a la persona a la qual es refereix. També es cataloga a si mateix. En aquesta valoració està implícita tota una exhibició dels seus referents mentals, del seu sentit personal de l’ordre de les coses. El mateix ordre que uns dies abans havia expressat un regidor del PP de Palafolls en afirmar que “en una societat seriosa i sana” Ada Colau no seria alcaldessa sinó que “estaria fregant terres”.

Els estereotips implícits en aquestes frases expressen la concepció del món que aquestes persones tenen. Una visió que sembla molt antiga, però ja sabem que tot torna. Podria pensar-se que, en la persistent campanya d’assetjament i enderrocament que sofreix l’alcaldessa, aquestes manifestacions no passen de ser anècdotes estrafolàries. Però no és així. Tant el regidor com l’acadèmic expressen en realitat una cosa que molts dels adversaris polítics de Colau pensen però amaguen perquè saben que això els defineix i definir-se en termes tan classistes avui té conseqüències. Afortunadament, les té.

El classisme comporta un sentiment de superioritat de casta. Els que no pertanyen a la casta no són dignes d’ocupar el lloc reservat a aquesta. Les que freguen terres o venen en una peixateria, no són casta, no mereixen ocupar les posicions que “en una societat seriosa i sana” corresponen a certes elits i que en l’espai públic, és el poder, concebut com un instrument per perpetuar l’estratificació social.

En la visió classista del món, ningú que no pertanyi a la casta o hi estigui beneït, mereix exercir el poder. En aquest ordre mental, exercir l’alcaldia exigeix una dignitat de classe que no tenen les netejadores i les venedores. S’estableix així una jerarquia de persones i de dignitats. Hi ha una jerarquia de dignitat vinculada a la jerarquia de classe. Qualsevol que se salti l’ordre natural d’aquesta jerarquia, és un usurpador. I si és una dona, doblement usurpadora. Perquè també hi ha una jerarquia de gèneres. Colau, evidentment, no és home i no imagino a cap dels qui li han faltat al respecte dient alguna cosa similar de l’alcalde de València, de Cadis o de Santiago, encara que per posició i ideologia, representin el mateix que Colau.

Però en aquesta lògica, encara n’hi ha més: les que freguen terres o venen peix al mercat estan on han d’estar i no a les alcaldies perquè manquen de cultura per comprendre la complexitat del món. Una venedora de peix no pot ser alcaldessa. I si una dona que hauria de vendre peix malgrat tot aconsegueix ser alcaldessa, és perquè la gent que l’ha votat s’ha equivocat. Un error de la democràcia. D’aquí a dir que la democràcia és un error perquè no garanteix la bona elecció dels qui han d’ocupar el poder, hi ha un pas molt curt. Perillosament curt.

El mateix Lippmann, que va aprofundir en el paper dels estereotips i la conformació de l’opinió pública, va pensar que podia ser millor deixar el poder en mans d’elits ben formades i preparades per exercir-lo. En la mateixa entrevista en la qual menysprea Colau, l’acadèmic i fundador de Ciutadans mostra la seva contrarietat amb els resultats del 20-D i afirma que la gent que va donar suport a certs partits el devia “votar borratxa”. Que és el mateix que dir que no sabien el que votaven. Tampoc havien de saber-ho, cal deduir, els que amb el seu vot van fer possible que Ada Colau, que havia d’estar venent peix, governi “una ciutat com Barcelona”.

La visió classista del món és possible que consideri preferible que les alcaldies s’adjudiquin pel mateix procediment que les butaques de la Real Academia, per cooptació i amb discurs de benvinguda. Però els temps, com deia la cançó, estan canviant. Si Ada Colau i altres com ella que haurien d’estar fregant terres o venent peix estan avui governant les institucions és perquè, en democràcia, cada persona val exactament el mateix, un vot. I encara que l’opinió pública pot manipular-se, avui ja no és tan fàcil construir estereotips de base classista. Al contrari. Ada Colau, que pot fregar terres, vendre peix i exercir com a alcaldessa amb la mateixa dignitat, ha sabut donar la volta al discurs. Ha anat al mercat i s’ha fet una foto amb les venedores de peix: “Orgull de ser dones treballadores”, ha piulat. Faran bé, les elits amb classe, de no menysprear certes alcaldesses.